Vés enrere

Canvis en el diàleg sobre la desigualtat

Canvis en el diàleg sobre la desigualtat

Pablo Beramendi, Duke University

Anthony B. ATKINSON. Inequality: What Can Be Done?, Cambridge, Massachussetts: Harvard University Press, 2015

Al llibre Inequality: what can be done? [Desigualtat: com podem abordar-la?], Anthony Atkinson discrepa del discurs dominant sobre la desigualtat i defensa, amb magistral convicció, les seves idees polítiques i econòmiques. Si donem un cop d’ull a les propostes resumides al final de l’obra, podríem pensar que ens trobem davant d’un discurs romàntic de la vella esquerra: més impostos, més regulació i intervenció pública en els sectors bancari i financer, un augment de la despesa... és a dir, un intent utòpic de revifar polítiques que fa temps que han quedat relegades a l’oblit. A mesura que ens endinsem en el text i les propostes que formula, però, la visió que en tenim és força diferent. L’anàlisi d’Atkinson aporta una combinació no gaire freqüent d’atenció a l’eficiència i als efectes redistributius de les polítiques, un sòlid coneixement històric i un cert pragmatisme econòmic i polític. L’objectiu, detallat explícitament, «consisteix més en una reforma progressista que no pas en una optimització transcendental» (pàg. 236), la qual cosa exigeix modificar el diàleg sobre els factors que generen la desigualtat i les estratègies per combatre-la.

Prenent com a referència diverses dècades d’exhaustiva recerca sobre la matèria, aquesta obra es proposa d’abordar l’augment —pel que sembla, imparable— de la desigualtat en la distribució dels ingressos i la riquesa. Les quinze propostes formulades són una resposta als canvis registrats en les causes que propicien la desigualtat, clarament identificades a la primera meitat del llibre. Així, combinen una acurada adaptació de vells instruments polítics a nous contextos (salari mínim, tributació progressiva sobre els ingressos i la riquesa) amb la introducció de diverses eines innovadores (percepció d’una herència mínima en arribar a la majoria d’edat, renda de participació). Aquestes propostes —i els sòlids fonaments en què se sustenten— articulen tres missatges clau per canviar el diàleg sobre la desigualtat i la manera d’abordar-la.

En primer lloc, la qüestió de com assolir una igualtat més gran s’examina tant des d’una perspectiva normativa (l’equitat i la igualtat tenen valor per elles mateixes) com positiva (aplicada). Hom sol objectar que les intervencions a favor de la igualtat imposen distorsions, fan augmentar la taxa de desocupació i, en última instància, redueixen les dimensions del pastís a repartir, i això es tradueix en uns resultats que disten de ser òptims. Es tracta d’un argument molt gastat, els fonaments teòrics i empírics del qual manquen de solidesa, tal com Atkinson demostra. No obstant això, com que ha arrelat en el discurs acadèmic i públic, aquest argument ha limitat la comprensió col·lectiva de l’evolució real de la desigualtat a llarg termini, com també dels seus factors determinants.

Atkinson fa servir noves dades per analitzar, d’entrada, on i quan es va produir una disminució de la desigualtat i, tot seguit, per què està augmentant una altra vegada. Destaca, juntament amb Piketty, una davallada en la importància relativa dels ingressos salarials respecte al capital, però adverteix sobre una distinció fonamental entre la riquesa i la capacitat real d’obtenir beneficis del capital. Això darrer és el que resulta realment afectat pels ingressos, malgrat el fet que la propietat de capital per mitjà de l’habitatge sigui una pràctica cada vegada més estesa. El resultat de tot plegat és que l’encreuament entre la distribució dels ingressos i la distribució dels guanys de capital ha donat lloc a un nou món caracteritzat per una superposició significativa i creixent entre totes dues. Al mateix temps, l’augment de la diferència salarial evidencia un fenomen relativament nou: l’èxit assolit gràcies a l’educació ja no constitueix un indicador òptim dels beneficis econòmics, ja que aquests beneficis reflecteixen la concentració de la capacitat per explotar innovacions tecnològiques i gestionar el capital. A més a més, el teixit democràtic de la desigualtat també ha experimentat canvis (les tries maritals han esdevingut matrimonis inter pares, amb la polarització consegüent de les riqueses de cada llar), alhora que el poder de negociació dels sindicats i de les institucions del mercat de treball s’ha afeblit, els impostos són cada vegada menys progressius (fruit d’una reducció de les bases i tipus impositius) i les prestacions socials s’han anat aprimant (a causa de les retallades en els nivells i la cobertura).

En segon lloc, una estratègia eficaç contra la desigualtat ha de posar fi a aquests vincles d’una manera integral. Com que les causes que provoquen un augment de la desigualtat són multidimensionals, les reformes per reduir-la també ho han de ser. Això vol dir que cal centrar-se en les desigualtats existents en el mercat en la mateixa mesura —o fins i tot en una proporció més gran— que en les correccions, i per tant que cal recórrer a mesures fiscals redistributives, a més de prestar molta atenció a les interaccions entre les diverses intervencions a llarg termini. Així, per exemple, els objectius orientats a reassignar els beneficis de la innovació tecnològica i a igualar la capacitat per accedir a una capacitat mínima de capital i garantir uns guanys mínims requereixen complexes mesures institucionals, reguladores i fiscals.

L’Estat, a banda de finançar la innovació, també ha d’intervenir en la distribució dels beneficis generats per aquesta innovació mitjançant un interès concret pels aspectes distributius de les polítiques (polítiques núm. 1 i núm. 7), alhora que la política sobre competència ha de reequilibrar els interessos de totes les parts interessades (política núm. 2). Per aconseguir eixamplar les parts interessades, tots els individus han de rebre una quantitat mínima de capital en arribar a la majoria d’edat (herència mínima, política núm. 6), que els petits propietaris haurien de ser capaços de maximitzar sense incórrer en riscos (política núm. 5: bons d’estalvi nacional). Al seu torn, amb vista al fet que els assalariats puguin participar dels beneficis de la innovació, cal considerar un nou salari mínim, compatible amb incentius —una cosa que és alhora possible i convenient—, juntament amb iniciatives adreçades a garantir una remuneració justa i a facilitar salaris d’eficiència (política núm. 4).

Més enllà del mercat de treball, una seguretat social ampliada, juntament amb noves transferències, com ara una assignació universal pels fills a càrrec —que tributaria com a ingressos— i una renda bàsica basada en contribucions a la comunitat (renda de participació) permetrien que els objectius d’integració social i eficiència econòmica fossin compatibles. Aquestes polítiques, aplicades d’una manera coordinada, generaran no tan sols una societat més justa, sinó també més sostenible davant les creixents pressions demogràfiques. Els qui estan interessats en la prosperitat a llarg termini —inclosos els potencials guanyadors— faran bé de preocupar-se per la desigualtat i ser menys miops. Malauradament, però, la gestió dels interlocutors econòmics i polítics que no hi veuen més enllà del nas constitueix un dels reptes més dificultosos de l’economia política.

Això ens porta al tercer missatge del llibre, que argumenta que la desigualtat és un problema tant de tipus econòmic com, sobretot, polític. Els recursos necessaris per implementar les reformes apuntades requereixen donar un impuls progressiu a la tributació sobre els ingressos i sobre la riquesa. El primer cas implicaria tornar a una fiscalitat progressiva mitjançant nous descomptes impositius sobre les rendes del treball, limitats al primer tram d’ingressos (polítiques núm. 8 i núm. 9); el segon, impostos progressius sobre la propietat immobiliària (política núm. 11) i un impost vitalici progressiu sobre la transmissió de la riquesa (política núm. 10). En una economia global, aquestes iniciatives no destaquen pel seu caràcter innovador, però requereixen, segons admet l’autor, més esforços de coordinació entre els interlocutors polítics i econòmics locals dins de cada nació, i elevats nivells de cooperació internacional (per exemple, en el marc de la Unió Europea).

L’última secció del llibre està dedicada a desacreditar el mite segons el qual les reformes assenyalades farien minvar la renda nacional, a més de resultar insostenibles des d’un punt de vista econòmic. Una anàlisi empírica refuta ràpidament aquestes afirmacions: les proves aportades per estudis transnacionals revelen que les nacions més igualitàries creixen més i millor que les més desiguals, i l’anàlisi de microsimulació en el context del Regne Unit il·lustra de quina manera un programa a favor de la igualtat és viable econòmicament. La viabilitat econòmica, però, no es tradueix de manera automàtica en viabilitat política, i aquest és un problema que s’ha abordat amb menys profunditat que altres aspectes de la reforma progressiva.

El llibre recull diversos exemples de cooperació nacional i internacional que infonen optimisme; així i tot, les conclusions dels estudis d’economia política comparada recomanen una certa cautela. La coordinació entre els interlocutors polítics i econòmics de caràcter local amb vista a la creació d’uns mercats de treball eficients i equitatius, abans vigents a les economies del nord d’Europa, ara es veu qüestionada. La mateixa diversificació d’experiències en el mercat laboral complica el debat nacional sobre treballs i salaris justos, fins i tot en aquells casos on antigament aquesta era la referència fonamental de la política econòmica. Com que les conseqüències polítiques de la immigració i la diversificació dels riscos del mercat de treball soscaven la viabilitat política d’aquestes iniciatives de coordinació, l’esforç necessari per implementar les ambicioses propostes formulades en aquest llibre sembla que se situa més enllà dels horitzons temporals dels polítics que aspiren a ser elegits.

La situació en l’àmbit internacional no és pas gaire millor. Les respostes per part dels països membres de la Unió Europea davant les crisis de deute sobirà revelen un escàs interès per les implicacions distributives de les polítiques d’ajust més enllà de les necessitats electorals immediates. Tot i que una commoció ocasional —com ara la provocada pel Brexit— pot suscitar algunes reflexions sobre les causes del descontentament dels ciutadans amb les actuals pautes de desigualtat econòmica i la inacció política per combatre-les, sembla que els líders polítics estan més preocupats per les seves limitacions nacionals que no pas per desenvolupar una iniciativa coordinada que permeti d’aturar veritablement les causes de desigualtat que transcendeixen les fronteres nacionals. Un cop més, tot plegat enterboleix les perspectives polítiques d’algunes de les propostes, independentment de la seva viabilitat econòmica.

Un altre obstacle a l’hora de dissenyar un programa factible a favor de la igualtat consisteix a conjuminar les propostes formulades en aquest llibre amb l’economia política de cooperació existent als diversos països i també entre ells, explorant les condicions institucionals segons les quals aquestes reformes poden ser compatibles amb incentius i, per tant, sostenibles, tant per als electors/consumidors com per als productors.

En dur el diàleg sobre la desigualtat fins a aquest punt, aquesta obra ofereix una fita no gaire freqüent en la nostra capacitat col·lectiva per aspirar a aconseguir un món millor.


Classificació

Etiquetes

Temàtiques

Continguts relacionats

Capitol

Una proposta de renda fiscal universal per a Espanya

La proposta d’una renda fiscal universal busca convertir el mínim vital definit en l’IRPF en una autèntica renda garantida per assegurar a tots els ciutadans un nivell d’ingressos mínim.

Capitol

Canvi tecnològic i renda bàsica

El canvi tecnològic sembla afavorir una augment de la polarització salarial i de la desigualtat. En aquest context, la renda bàsica universal s’entreveu com una mesura per compensar els més desafavorits pels canvis en els sistemes de producció.

Capitol

Els complements salarials i la garantia d’ingressos: possibilitats i límits

Es pot garantir una renda a tota la societat assignant alguna mena de complement als salaris? Repassem les característiques principals dels complements salarials a partir de diferents experiències, especialment anglosaxones.

Capitol

Problemes d’incentius: renda bàsica universal versus prestació d’ingressos mínims

Anàlisi comparada de la renda bàsica i la prestació d’ingressos mínims. S’analitzen els efectes de totes dues opcions sobre l’oferta de feina, els costos de finançament o els problemes d’englobar aquestes mesures en el context internacional.  

Capitol

La renda bàsica (incondicional). Per què és important per a la llibertat i com es pot finançar

En aquest capítol es fa una anàlisi de la renda bàsica partint de dues qüestions essencials: és justa? i és viable? S’aborda principalment la relació de la renda bàsica amb la llibertat de l’individu. 


També et pot interessar

Bones pràctiques

Lloger assequible de "la Caixa"

Lloger assequible de "la Caixa"

Inclusió Social

Un programa que ofereix habitatge de qualitat per als col·lectius més vulnerables: joves, famílies i gent gran.

Informe

Reforçar el benestar social: de l’ingrés mínim a la renda bàsica

Reforçar el benestar social: de l’ingrés mínim a la renda bàsica

Inclusió Social

Aquest informe recull l’anàlisi sobre la situació social a Espanya i sobre la capacitat dels ajuts i subsidis existents per garantir uns ingressos mínims a tots els ciutadans, amb l’objectiu de reduir la pobresa i la desigualtat.

Informe

Salut

Salut

Inclusió Social

Aquest informe analitza quatre reptes al voltant de la salut a Espanya: millorar la salut de la població, promoure hàbits saludables, garantir l’accés a l’atenció sanitària i assegurar la viabilitat dels serveis per a la dependència.