La demanda d’habitatge està relacionada amb tres moments importants que configuren el cicle de la llar: creació, transformació i dissolució. Aquest article se centra en l’anàlisi de la primera fase del cicle, la de creació de noves llars. Aquest moment ve definit pel procés d’emancipació, que té lloc quan l’individu abandona el nucli familiar de convivència per crear una llar nova.
L’edat mitjana d’emancipació a Espanya és de 29,3 anys, una mica menys de tres anys per damunt de la mitjana europea (26,6 anys). Com observem al gràfic 1, Espanya és un dels països europeus en què els joves s’emancipen més tard, només superat per Malta, Croàcia, Eslovàquia, Itàlia i Grècia. Per aquest motiu, l’emancipació tardana de la joventut espanyola és un tema d’especial preocupació, fins i tot abans de la crisi.
Els factors inhibidors de l’emancipació i l’augment consegüent de l’edat mitjana d’emancipació a Espanya incideixen directament, entre altres factors, en la davallada de la fecunditat (Leal Maldonado, 2010; Alguacil Denche et al., 2013). En el marc dels països de la Unió Europea, Espanya té una de les taxes de fecunditat més baixes (1,3 fills per dona, mentre que la mitjana europea és d’1,6) i una edat mitjana de ser mares de les més altes (31,9 anys; la mitjana europea és de 30,5) (Eurostat, 2015).

Si centrem l’atenció en els joves que prenen la decisió d’emancipar-se, podem observar l’impacte de la situació econòmica i del mercat immobiliari a l’edat en què s’emancipen. En analitzar l’evolució de l’edat d’emancipació dels joves d’Espanya entre els anys 2000 i 2015, hi observem que durant el període de bonança econòmica hi va haver una davallada, fins a arribar als 28,3 anys el 2009, l’edat més baixa d’aquest període. Aquesta situació coincideix amb la taxa d’emancipació per a joves entre 18 i 34 anys més alta des del 1980, del 46,5% (segons dades d’informes de l’Observatori Jove de l’Habitatge). El canvi de tendència coincideix amb la facilitat d’accés als crèdits barats durant l’auge immobiliari, que van facilitar l’accés a l’habitatge malgrat el sobrepreu i l’elevada temporalitat en el mercat de treball.
No obstant això, com que els anys posteriors augmenta l’atur juvenil, els alts preus de compra han representat dificultats importants per a mantenir el projecte d’emancipació. En molts casos ha tingut lloc l’«efecte bumerang», pel qual els joves s’han vist obligats a interrompre l’emancipació i tornar a casa els pares.

A partir del 2010 torna a augmentar l’edat mitjana d’emancipació, i passats cinc anys se situa en 29 anys. Aquest canvi de tendència es veu reflectit també en l’evolució de la taxa d’emancipació, que el 2016 baixa fins al 36,5%, deu punts per sota del 2009 (dades de l’Observatori Jove de l’Habitatge).
Hi ha dues grans perspectives que, si les combinem, expliquen l’endarreriment en l’edat d’emancipació. La perspectiva estructural posa l’èmfasi en tres aspectes relacionats amb la manera en què s’organitza l’estructura social: períodes de formació cada vegada més prolongats (que endarrereixen la incorporació al món laboral), condicions laborals de precarietat i salaris baixos, i preus elevats de l’habitatge (tant si és de propietat com de lloguer). La perspectiva institucional analitza les qüestions que tenen a veure amb decisions institucionals, com ara les lleis i les polítiques adreçades a la joventut en diferents matèries. L’objectiu d’aquest article és identificar els condicionants que expliquen la tardana emancipació juvenil des de totes dues perspectives.