“Quan parlem d’enfocaments amb base científica, parlem d’anar a l’arrel dels problemes”

Nick Axford, Investigador principal i director de What Works, Unitat de Recerca Social de Dartington

L’investigador Nick Axford reflexiona sobre les raons per les quals els col·lectius vulnerables han estat els més perjudicats per la reducció de programes d’ajuda, motivada per la crisi econòmica.

Segons la seva opinió, la presa de decisions a l’hora de crear polítiques d’ajuda a les persones en situació d’exclusió social està massa influenciada per criteris polítics. A més, aquests propostes s’elaboren sense involucrar les persones que se n’han de beneficiar, fet que suposa que molts dels recursos que s’hi destinen fracassen perquè són poc eficaços.

Els parlamentaris que dissenyen aquests programes tenen escassa formació científica i això en dificulta la comprensió de la informació que reben i les dades de què disposen. Intentar que, des del començament, l’aplicació dels serveis tingui bases científiques i contrastades és molt important.

 

A Europa, la crisi econòmica ha produït retallades en polítiques i programes. ¿Quines n’han estat les pitjors conseqüències per a la capacitat d’atendre les necessitats infantils?

Per mi, la conseqüència pitjor de la crisi econòmica per a la capacitat d’atendre les necessitats infantils, si més no al Regne Unit, ha estat l’augment de les privacions, de les angúnies econòmiques familiars, de la pobresa. Naturalment es recorre més als bancs d’aliments. No sé si a Espanya n’hi ha; són llocs on adquirir menjar gratis o molt barat. Els qui ofereixen serveis i en dissenyen les polítiques han de prendre decisions molt difícils sobre quins serveis es mantenen i quins s’han de retallar. Com més va, més serveis s’han de retallar, tant serveis preventius com d’intervenció precoç, perquè s’intenta mantenir les prestacions a les famílies més necessitades i ajudar sempre les que estan en crisi. No cal dir que és una època molt difícil per a tothom.

 

¿Per què els programes que fomenten el lligam amb els pares són tan importants per al benestar infantil? ¿La crisi econòmica, els ha afectat?

No sé si la crisi econòmica ha tingut un impacte especial en aquests programes infantils, que contribueixen al vincle de pares i mares. La importància d’aquest vincle és que és la base de moltes coses de les que faran els infants, de les relacions amb els progenitors, no cal dir-ho, del seu comportament, el seu benestar emocional, etc. Els infants mancats d’un bon vincle amb els pares tindran diferents problemes, infantils i probablement posteriors. Però no és una cosa inqüestionable, aquí no hi ha determinisme, les coses poden canviar. Però això és important. Com dieu, hi ha molts programes que intenten contribuir a fer que pares i fills despleguin aquest lligam els primers anys.

 

¿Què ha tingut més influència entre els qui dissenyen les polítiques a l’hora de definir les prioritats respecte al benestar infantil, les dades científiques, l’anàlisi cost-benefici o les enquestes?

Crec que en les decisions polítiques hi influeixen factors diversos. De vegades crec que als qui en són responsables només els influeixen els propis interessos particulars, alguna experiència personal o la gent amb qui han parlat. Quan projecten intervencions, sobretot els polítics, si parlen amb certs sectors i aquests els refereixen certes coses, aquestes coses passen a ser prioritats. També diria que tenen en compte altres elements, sovint, no cal dir-ho, dades científiques, si bé no tant com ens agradaria. Evidentment al Regne Unit, els qui projecten les polítiques, sobretot els parlamentaris, no tenen gaire formació científica, de manera que la seva comprensió de la informació sol ser escassa. Això és un problema. Les enquestes hi han d’influir, segur, i l’opinió dels consumidors. Però nosaltres, com a organització, procurem que en aquestes decisions hi influeixi més la informació sobre allò que funciona i allò que no funciona, i, no cal dir-ho, els estudis d’àmbit local o nacional que posen de manifest les necessitats familiars en una zona determinada.

 

Actualment hi ha molts exemples i experiències de l’àmbit local que s’utilitzen per millorar el rendiment escolar dels fills de famílies pobres. ¿Això també es podria aplicar en l’àmbit nacional?

És una qüestió interessant. Se sol dir que hi ha polítiques o programes que funcionen localment, però potser en l’àmbit nacional no acaben de rutllar. És important que les coses parteixin del camp local i es posin a prova, perquè tot sovint hi ha contextos locals transcendentals. I em sembla essencial planificar intervencions, programes i polítiques dins el context que els és propi, considerant en quina situació s’han d’aplicar. O sigui que involucrar la gent en el disseny d’aquestes intervencions i serveis –siguin professionals locals, professors, sanitaris, treballadors socials o consumidors reals o potencials–, em sembla molt important i útil. Si no ho fem, correm el risc de projectar coses que no es faran servir mai o que ni tan sols s’engegaran. Al mateix temps, crec que a vegades s’exagera aquesta idea que els nens o les famílies d’una zona són diferents dels nens o les famílies d’una altra. Sabem que els factors que influeixen en coses com el benestar i el comportament infantils solen ser iguals a tot arreu. Al Regne Unit sovint es diu: «Als meus fills…» o «als infants d’aquí això no els beneficiarà pas», i jo no m’ho crec. Això no sempre és així. Però el nostre camp sí que té un compromís: la capacitat d’exportar intervencions. Se sol pensar que això està relacionat amb traslladar aquestes mesures d’un país a un altre i amb la mateixa eficàcia, en un país, d’una cosa creada en un altre. Però això també crec que es podria dir de l’entorn local, o del fet local que esdevé nacional. HI ha programes que s’exporten bé, i altres no tant. El que cal és investigar més en aquesta direcció.

 

En el seu article «Serveis per a la infància a Espanya» diu que aquí no hi ha hagut «una reflexió general sobre la qualitat» d’aquests serveis. ¿Quines serien les seves recomanacions principals en aquest sentit?

Això és una qüestió de fons: com millorar la qualitat dels serveis. Hi ha unes quantes coses. És a dir, en primer lloc tenim el disseny general dels serveis a la infància i la família, i sens dubte hi han d’influir les dades sobre desenvolupament infantil, sobre allò que funciona, i, naturalment, nosaltres hi treballem, com hi treballen també molts altres investigadors. Així doncs, intentar que de bon començament l’aplicació dels serveis tingui un fonament científic i contrastat és molt important. Ja he dit que hi han d’influir els qui n’hauran de fer ús i els qui els posaran en funcionament, que també han de poder opinar sobre aquest disseny. És clar que allò que fem s’ha de posar a prova i descobrir què funciona i què no funciona, i, tot seguit, introduir-hi millores... Per exemple, per què els programes no s’ofereixen, o les intervencions no s’apliquen adequadament, que no ho fa qui ho ha de fer, amb la durada correcta. Aquestes dades s’han de tenir i reflexionar-hi constantment, sense esperar fins al final de la intervenció. S’hi ha de reflexionar permanentment. És essencial. Vet aquí unes quantes recomanacions que jo faria.

 

A Espanya l’educació preescolar no és obligatòria ni gratuïta i en moltes comunitats autònomes hi ha famílies que no se la poden permetre. ¿Què en pensa?

Que les famílies tenen un paper essencial en l’educació infantil i primerenca, això és un fet. Els infants passen la més gran part del temps amb la família i això és determinant. Per tant, tot allò que fomenti la interacció entre la família i l’infant serà fonamental. Però també sabem que el cicle de preescolar és molt important, sobretot per als nens més desfavorits. En aquest aspecte, hi ha indicis molt sòlids sobre com això pot contribuir a millorar el desenvolupament, en tots els aspectes: social, emocional, físic, etc. La importància d’això sembla evident, i també hi ha indicis que a la llarga això pot tenir beneficis. Es tracta, doncs, de compensar bé el pes de l’educació preescolar amb el suport que es dóna a les famílies, l’atenció als infants a casa. La majoria de programes ja no es limiten a ajudar el nen, sinó que ajuden el conjunt de la família, els progenitors a relacionar-se amb els fills.

 

La Unitat d’Investigació Social de Dartington representa una manera de planificar serveis basant-se en dades científiques. Aquest enfocament, ¿és el més útil a l’hora de dissenyar serveis públics?

 Sí, fins al punt que podríem creure que la base científica és l’habitual. Però no és pas tan habitual: és molt menys habitual que no es podria imaginar. Em sembla que quan parlem d’enfocaments amb base científica parlem de comprendre com sorgeixen els problemes, és a dir, de comprendre allò que a vegades anomenem el risc i els factors de protecció que comporta l’aparició dels problemes. Els factors de risc són el que afavoreix els mals resultats; els de protecció operen en el context del risc per intentar protegir els infants i les famílies d’aquest risc. I hi ha molts estudis excel·lents sobre els factors que causen els problemes i sobre la manera com interactuen. El desenvolupament de serveis amb una base més científica es basaria en aquesta concepció, i s’interrogaria sobre coses com és ara: ¿què sabem que és eficaç per afrontar certs factors de risc?, o bé: ¿i si fomentàvem certs factors de protecció? Com he dit, un enfocament de base científica tindria en compte el que pensen els professionals i també els qui es beneficien del servei. No trobo pas que aquests elements hagin de ser incompatibles; tot pot ser part d’un enfocament de base científica.

 

¿Quina és l’aportació fonamental de Dartington a la reformulació del disseny dels serveis per a la infància?

Per mi, el més important que fem, una cosa interessant, és pensar més la manera com adaptar els programes i com revisar amb rapidesa les intervencions; a més a més d’ajudar a planificar noves intervencions o adaptar les existents, bé sigui incorporant-hi dades científiques o les opinions de professionals o usuaris. Ara ens interessa molt de revisar els programes, aplegar dades i reflexionar-hi ràpidament. En comptes d’esperar el final d’una intervenció, el final del servei, per descobrir si tot ha funcionat o què agrada a la gent, ens interessa recollir dades i observar-les, tot en temps real: per exemple, dades setmanals o mensuals, i poder introduir canvis sobre la marxa. És en això que treballem ara, i hi treballem molt, sobretot amb el programa Family Nurse Partnership (FNP), d’atenció domiciliària a mares joves desfavorides.

 

Insisteix en la necessitat d’investigar amb dades que siguin fàcils d’interpretar. ¿Considera que els investigadors socials es comuniquen amb prou claredat?

Això depèn. Crec que hi ha treballadors socials que transmeten les seves investigacions amb claredat, i altres que no. Sovint fullejo revistes acadèmiques i no entenc ni tan sols el títol de la meitat dels articles, i això que jo treballo en aquest mateix camp. És més aviat per preocupar-se! Diria que aquests darrers anys les coses han millorat. Els acadèmics són més conscients de la necessitat de comunicar-se amb un llenguatge senzill. De tant en tant et trobes conclusions d’investigacions explicades amb termes tècnics; però al costat d’això hi ha un resum més simple. Em sembla que cada vegada serà més habitual intentar transmetre les recerques en termes comprensibles als usuaris i tractar de difondre’n així els resultats. D’altra banda, és clar que hi ha formes més innovadores de difondre la informació. Ja no treballem únicament amb textos. Cada vegada es recorre més als mitjans visuals: la visualització de dades és un entorn molt prometedor, i també coses com les entrevistes i els vídeos. Estem millor, però encara hi ha molt de camí a córrer.

 

¿Ens pot dir quines són ara les línies principals en què treballa i quins projectes té? ¿Creu que aviat ens oferirà nous resultats?

En aquest moment la meva tasca principal és enllestir unes proves de control aleatori en què la nostra unitat ha treballat els darrers anys i que estan relacionades amb la prevenció de comportaments antisocials i actes delictius. Per exemple, hi ha un programa de prevenció de la violència en parelles d’escolars. Treballem en tot això. Una escola de pares i mares, i altres programes de tutela per a joves. De tot plegat en donarem compte l’any que ve. També acabem d’enllestir les proves d’un programa de prevenció de l’assetjament escolar a Finlàndia que s’ha posat en marxa al Regne Unit. Ha estat un projecte especialment interessant, perquè se centra en el paper de l’espectador, no en el de l’abusador ni en de la víctima, sinó del qui assisteix a l’abús, i de quina manera pot animar o desmotivar l’assetjador. És un estudi interessant. També treballem en una part del programa Family Nurse Partnership, un projecte d’atenció a domicili de base empírica per a mares joves desfavorides, que l’any passat va ser avaluat al Regne Unit per un altre centre, no pas el nostre. Es va fer una prova de control aleatori i es va descobrir que no tenia impacte, o pràcticament no en tenia. Per això vam col·laborar amb aquell FNP per adaptar parts del programa, tant de contingut clínic com pel que fa a tot el procediment d’aplicació. Ara en comprovem els resultats i l’opinió que en tenen els usuaris, els clients, però també com n’apliquen els infermers la versió adaptada. És un programa que ens estimula molt, perquè ens permet recollir dades i observar-les amb regularitat, de manera repetitiva. 

Classificació

Etiquetes

Temàtiques

Continguts relacionats

Capitol

Una proposta de renda fiscal universal per a Espanya

La proposta d’una renda fiscal universal busca convertir el mínim vital definit en l’IRPF en una autèntica renda garantida per assegurar a tots els ciutadans un nivell d’ingressos mínim.

Capitol

Canvi tecnològic i renda bàsica

El canvi tecnològic sembla afavorir una augment de la polarització salarial i de la desigualtat. En aquest context, la renda bàsica universal s’entreveu com una mesura per compensar els més desafavorits pels canvis en els sistemes de producció.

Capitol

Els complements salarials i la garantia d’ingressos: possibilitats i límits

Es pot garantir una renda a tota la societat assignant alguna mena de complement als salaris? Repassem les característiques principals dels complements salarials a partir de diferents experiències, especialment anglosaxones.

Capitol

Problemes d’incentius: renda bàsica universal versus prestació d’ingressos mínims

Anàlisi comparada de la renda bàsica i la prestació d’ingressos mínims. S’analitzen els efectes de totes dues opcions sobre l’oferta de feina, els costos de finançament o els problemes d’englobar aquestes mesures en el context internacional.  

Capitol

La renda bàsica (incondicional). Per què és important per a la llibertat i com es pot finançar

En aquest capítol es fa una anàlisi de la renda bàsica partint de dues qüestions essencials: és justa? i és viable? S’aborda principalment la relació de la renda bàsica amb la llibertat de l’individu. 


També et pot interessar

Bones pràctiques

Lloger assequible de "la Caixa"

Lloger assequible de "la Caixa"

Inclusió Social

Un programa que ofereix habitatge de qualitat per als col·lectius més vulnerables: joves, famílies i gent gran.

Informe

Reforçar el benestar social: de l’ingrés mínim a la renda bàsica

Reforçar el benestar social: de l’ingrés mínim a la renda bàsica

Inclusió Social

Aquest informe recull l’anàlisi sobre la situació social a Espanya i sobre la capacitat dels ajuts i subsidis existents per garantir uns ingressos mínims a tots els ciutadans, amb l’objectiu de reduir la pobresa i la desigualtat.

Informe

Salut

Salut

Inclusió Social

Aquest informe analitza quatre reptes al voltant de la salut a Espanya: millorar la salut de la població, promoure hàbits saludables, garantir l’accés a l’atenció sanitària i assegurar la viabilitat dels serveis per a la dependència.