L’ascensor social

¿Fins a quin punt l’educació garanteix una millor posició social?

Miguel Requena, catedràtic de Sociologia,
UNED

A causa de la crisi econòmica i coincidint amb la fi de l’expansió del sistema educatiu, podríem pensar que, a diferència del que passava fins no fa gaire, invertir en capital humà ja no és útil per pujar en l’escala social. Les dades disponibles, però, desmenteixen aquesta tesi. Fins i tot en la fase recessiva del cicle econòmic, els títols educatius milloren les perspectives d’ascens social, atenuen les de davallada i protegeixen de la desocupació.

1. El prestigi perdut de l’educació

La crisi econòmica dels darrers anys, amb els efectes perniciosos que ha tingut en el nivell de vida d’amplis segments socials, ha contribuït a enterbolir la bona imatge de què gaudien els títols educatius com a vehicles de promoció social. Al mateix temps que s’escampa la inquietud per l’augment de la desigualtat social, els mitjans de comunicació estan difonent l’opinió que el sistema educatiu ha perdut una bona part de la capacitat que tenia abans per millorar la condició social dels titulats.

Tots hem pogut veure i llegir reportatges sobre universitaris que treballen de cambrers o que s’encarreguen de la neteja als hotels, com també informacions sobre llicenciats i doctors joves que es veuen forçats a marxar a altres països, cercant millors oportunitats laborals que les que poden trobar a Espanya. Tot i que no sempre es diu de manera explícita, els casos que es presenten de sobrequalificació laboral i d’emigració del talent transmeten la idea que el fet d’estudiar, sobretot en moments de crisi, no serveix de gaire.

Entre els espanyols nascuts durant bona part del segle passat, la proporció de batxillers superiors i universitaris va anar augmentant d’una generació a l’altra, però la progressió es va aturar i fins i tot va començar a baixar amb els nascuts a partir dels anys vuitanta (Requena i Bernardi, 2005). El raonament que podríem fer, per tant, és que si la proporció de titulats superiors ha deixat d’expandir-se és perquè l’educació ja no rendeix com en el passat. Sigui com vulgui, segons aquesta narrativa pessimista, el motor principal de la mobilitat social a la nostra societat s’ha encallat o, pel cap baix, s’ha quedat sense el combustible que necessita per funcionar mitjanament bé. Aquesta idea de la inutilitat de l’educació com a palanca per a l’ascens social és –en el cas que estigui ben fonamentada– un fet de la màxima transcendència que exigeix que hi parem atenció urgentment, si més no per dos motius.

Primer, perquè representa un canvi radical respecte a la tesi predominant que considera l’educació com l’ascensor social per excel·lència de les societats modernes. A aquest respecte, Carabaña (1999 i 2004) ha mostrat amb una precisió aclaparadora que, si el títol educatiu és equivalent, en les generacions d’espanyols nascuts durant una bona part del segle XX no s’observa una influència significativa de l’origen social en l’accés a les classes professionals, la posició social més desitjada juntament amb la dels directius. Altrament dit, el nivell educatiu és un factor més rellevant que no pas l’origen social a l’hora d’accedir a les classes professionals. 

El nivell educatiu és un factor més rellevant que no pas l’origen social a l’hora d’accedir a les classes professionals.

El segon motiu és perquè la inutilitat del sistema educatiu com a anivellador social implicaria, si fos certa, la desaparició del principal dispositiu col·lectiu que garanteix la igualtat d’oportunitats en les societats contemporànies. Qualsevol persona que cregui en les virtuts de la meritocràcia, tant per justícia distributiva com pensant en l’assignació eficient del talent, s’hauria de prendre molt seriosament la inquietant notícia que l’educació ja no compleix aquesta lloable funció d’aplanar el camí cap a la promoció social.

¿Ha perdut l’educació la seva capacitat d’actuar com a ascensor social? Tot seguit tractaré de trobar resposta a aquesta pregunta examinant les evidències disponibles i argumentaré que a Espanya els títols educatius continuen sent –com al llarg del segle passat– un recurs eficaç per millorar la posició socioeconòmica. Tot i que les dades de què disposem per al període més recent són escasses i no tan completes i detallades com voldríem, com a mínim hi ha tres arguments per sostenir aquesta relació ara i en el futur: l’educació 1) augmenta les probabilitats de millorar la posició social; 2), fa minvar les de baixar en l’escala social, i 3) redueix el risc d’estar desocupat.

2. L’escala educativa a la promoció social

A Espanya els títols educatius promouen l’ascens dels fills des de les posicions que ocupaven els seus pares a estrats socials superiors, és a dir, fomenten l’anomenada mobilitat intergeneracional ascendent. Això és precisament el que ha anat succeint entre les generacions nascudes durant les primeres set dècades del segle XX. En aquest punt podem apel·lar un cop més a l’autoritat de Carabaña, que assenyala que «els estudis en general, i la universitat en particular, són una via extremadament eficaç de mobilitat social ascendent [...] L’eficàcia dels estudis com a canal d’accés a les classes professionals universitàries ha estat històricament la mateixa per a totes les classes socials» (2004). No havent-hi cap dubte sobre el que ha succeït en el passat, la pregunta que ens interessa formular ara, doncs, és si l’educació continua sent per a les generacions més joves aquest canal privilegiat que porta a les posicions socials més cobejades. 

A Espanya els títols educatius continuen sent, com al llarg del segle passat, un recurs eficaç per millorar la posició socioeconòmica.

Podem respondre-hi recorrent a l’Enquesta de condicions de vida, de l’Institut Nacional d’Estadística, que el 2011 incloïa un mòdul dedicat a la transmissió intergeneracional de la pobresa que conté informació sobre l’ocupació de pares i fills. Aquest mòdul, que de moment no s’ha tornat a incloure a l’enquesta, es va aplicar als entrevistats nascuts entre el 1951 i el 1985, els més joves dels quals ja han hagut d’afrontar, en començar les seves trajectòries laborals, un mercat de treball greument deteriorat per la recessió. A causa de les dimensions relativament reduïdes de la part de la mostra a la qual es va aplicar el mòdul esmentat i del poc nivell de detall amb què l’enquesta recull l’ocupació del pare, és aconsellable considerar només tres grans classes socials: classes treballadores (treballadors manuals qualificats i no qualificats), classes intermèdies (petits propietaris i treballadors no manuals de rutina) i classes de professionals i directius. Així mateix, els diferents nivells educatius s’agrupen en tres grans categories: educació inferior a secundària, educació secundària (de primera i segona etapa) i educació universitària.

Per il·lustrar la tesi que l’educació continua sent un bon canal de mobilitat ascendent, observem primer les taxes de mobilitat de les classes professionals i directives. Aquestes taxes representen els individus de diferents classes d’origen que han esdevingut directius o professionals, i mesuren les probabilitats que tenen els fills d’esdevenir professionals o directius en funció de la classe social a la qual pertanyen els pares. Com és obvi, per avaluar l’impacte de l’educació en la mobilitat hem de comparar les taxes d’accés a les ocupacions directives i professionals dels tres nivells educatius seleccionats.

El que mostren les dades (gràfic 1) és que els titulats superiors registren taxes més altes –és a dir, tenen més probabilitats– d’accés a les classes professionals i directives que no pas els que no tenen un títol superior. L’educació és tan important que les probabilitats d’exercir les ocupacions més desitjades amb un nivell educatiu alt superen amb escreix les dels nivells d’ensenyament més baixos, independentment de la classe social d’origen.

En comparar la mobilitat d’unes classes amb les altres, es pot dir que, entre els que procedeixen d’orígens socials més baixos, els universitaris tenen 14 vegades més probabilitats d’accedir a les ocupacions professionals i directives que els qui no van completar l’educació secundària. Els universitaris fills de pares de classes intermèdies tenen 3 vegades més probabilitats d’esdevenir directius o professionals que els qui no van arribar a secundària. I les probabilitats que tenen els fills de professionals i directius amb titulació universitària de mantenir-se en la seva classe d’origen doblen les dels que tenen nivell inferior a secundària. D’altra banda, les probabilitats de situar-se o mantenir-se com a professionals i directius dels titulats universitaris respecte als titulats en secundària són de 5 a 1 per als que provenen de classes treballadores i de 3 a 1 per als que provenen de les classes intermèdies o de les professionals. 

Altrament dit, els títols educatius atorguen un gran avantatge per a la mobilitat ascendent en totes les classes socials; a més a més, però, l’avantatge relatiu és més gran com més baixa és la posició social de partida.

Tot això no vol dir que ja no existeixi desigualtat d’oportunitats educatives vinculada a la classe d’origen, ja que el 63% dels fills de professionals o directius van obtenir un títol universitari, per comparació a només el 26% dels fills dels treballadors. Ni tampoc que les perspectives de mobilitat social ja no depenguin de l’origen social, ja que els fills de professionals i directius tenen 2,8 vegades més probabilitats d’esdevenir professionals i directius que no pas els fills de treballadors, i 1,4 que els fills de les classes intermèdies. El que ens diuen en realitat aquestes dades és que el progrés educatiu és la via més segura per eludir la desigualtat d’oportunitats derivada de l’origen social.

 

3. Formar-se per evitar la davallada social

Els títols educatius no tan sols promouen la mobilitat ascendent, sinó que serveixen també per mitigar el risc de caure, en l’escala social, a posicions inferiors a les de la família d’origen. Per elucidar aquest aspecte de la qüestió són molt indicades, un cop més, les taxes particulars de mobilitat de l’epígraf anterior, calculades ara per al cas de la davallada a les classes treballadores des de, d’una banda, les classes intermèdies i, de l’altra, les classes professionals i directives.

En primer lloc, els fills nascuts en famílies de classes intermèdies tenen molt menys risc de passar a les classes treballadores si tenen educació universitària (11%) que no pas si tenen educació secundària (49%) o inferior a secundària (66%). En segon lloc, dels fills de professionals i directius que no van obtenir el títol d’educació secundària, una tercera part (33%) va passar a les classes treballadores, una proporció equivalent a la dels que es van titular en secundària; no obstant això, aquest descens social tan sols el va experimentar el 8% dels individus dels mateixos orígens (professionals i directius) que tenien títol universitari. 

Els títols educatius no tan sols promouen la mobilitat ascendent, sinó que serveixen també per mitigar el risc de caure, en l’escala social, a posicions inferiors a les de la família d’origen.

Tot plegat s’aprecia clarament al gràfic 2, que posa de manifest que el risc de descens social a les classes treballadores té una relació inversa amb la titulació educativa. Òbviament, els fills de pares de classe treballadora, a causa de l’esquema que estem fent servir, no poden baixar en l’escala social, però sí romandre en la posició social d’origen. A aquest respecte, no és cap sorpresa comprovar que la manca d’educació afavoreix la permanència en les classes treballadores: hi romanen sis de cada deu individus que no van assolir un títol de secundària (enfront del 52% dels que tenen educació secundària i només el 17% dels titulats superiors). A tot això podem afegir (tot i que aquestes dades no es mostren al gràfic 2) que en la davallada a les classes intermèdies des de les classes professionals i directives d’origen, els baixos títols educatius hi estan sobrerepresentats.

Per la seva banda, els fills de les classes intermèdies i de professionals i directius amb títol universitari tenen moltes menys probabilitats de passar a les classes treballadores que els individus del mateix origen social, però amb un nivell educatiu més baix. Fins i tot si no han acabat la secundària, els fills de professionals i directius tenen la meitat del risc de moure’s a posicions inferiors que els fills de les classes treballadores. El que totes aquestes dades ens diuen, en resum, és que l’educació permet, amb una eficàcia remarcable, esquivar la mobilitat a posicions socials inferiors a les de la família d’origen, i que la manca d’educació potencia els efectes de la classe d’origen sobre els moviments de descens social.

4. Educació i desocupació

El tercer motiu pel qual l’educació promou l’ascens social és perquè protegeix de l’atur, un problema que frena el desenvolupament econòmic del país, redueix el benestar de les persones i les famílies afectades i frustra molts projectes vitals dels qui el pateixen. La recerca especialitzada en les cicatrius de la desocupació (Arulampalam, 2001) ha assenyalat que el fet de no trobar feina i no poder treballar en les edats econòmicament actives té uns efectes perjudicials persistents. Estar a l’atur, sobretot els joves (Mroz i Savage, 2006), implica més probabilitats que el rendiment posterior en el mercat de treball sigui pobre, és a dir, amb salaris inferiors i pitjors condicions laborals a llarg termini.

A més de la penalització salarial, l’atur pot tenir altres efectes: ruptura de les relacions familiars, deteriorament de l’autoestima personal i pèrdua potencial de salut. Per tots aquests motius, el fet d’estar a l’atur dificulta que els individus puguin anar millorant la seva trajectòria professional amb el temps.

A Espanya hi ha dades abundants (EducaINEE, 2013; López-Bazo i Motellón, 2013; OECD, 2014) que mostren que l’atur no es distribueix uniformement entre els diversos nivells educatius; al contrari, el risc d’atur és inversament proporcional a la titulació assolida. Les dades de l’Enquesta de població activa (gràfic 3) són molt clares: com més alt és el nivell educatiu, més baixa és la probabilitat d’estar desocupat, i viceversa: com més baixa és la titulació, la propensió a quedar aturat és més elevada.

Aquest paper profilàctic davant l’atur que l’educació compleix a Espanya és molt robust, ja que no tan sols funciona en els períodes de creixement i bonança econòmica, sinó també en els de recessió. Generalment, les taxes de desocupació més altes es donen entre els espanyols de baix nivell educatiu, tot i que actualment també és elevada la desocupació dels molt educats, que multiplica per més de dues vegades la dels països de l’OCDE i de la UE (OECD, 2014 i 2015). Aquesta distribució de l’atur no és gaire sorprenent si pensem que el procés de destrucció de l’ocupació durant la recessió afecta, sobretot, els llocs de treball de pitjor qualitat, és a dir, els que exigeixen un nivell de qualificació més baix.

Com més alt és el nivell educatiu, més baixa és la probabilitat d’estar desocupat, i viceversa: com més baixa és la titulació, la propensió a quedar aturat és més elevada.

L’educació, però, no tan sols defensa de l’atur en les diverses fases del cicle econòmic. Tant o més important és el fet que protegeix igualment dones i homes i que ho fa, a més a més, a totes les edats. La distribució de la desocupació per sexe i edat a Espanya és ben coneguda: les taxes de desocupació de les dones són més altes que no les dels homes, alhora que l’atur juvenil (joves entre 20 i 24 anys) dobla el del conjunt de la població i supera de bon tros el de les edats madures. I si considerem homes i dones per separat, i examinem què passa en els mateixos trams d’edat, les taxes de desocupació a Espanya són més baixes com més alt és el nivell educatiu assolit (gràfic 4). Aquesta relació inversa entre educació i atur és notable, visible en tots dos sexes i a quasi totes les edats.

En resum, en un país amb un mercat de treball incapaç de satisfer les aspiracions d’un nombre elevat de persones, no hi ha dubte que una de les millors salvaguardes contra la desocupació és aconseguir un nivell educatiu alt, i això és així independentment del sexe, l’edat i la fase del cicle econòmic. Per això mateix, l’educació és un instrument òptim per evitar les barreres que, per tot el que sabem, frenen l’ascens en la carrera ocupacional. En protegir de l’atur, l’educació impulsa les carreres de les persones al llarg de la vida laboral, és a dir, afavoreix les perspectives de millora professional.

5. Una conclusió amb vista al futur

Les dades disponibles desmenteixen la idea que l’educació ja no serveix com a ascensor social. És clar que sí que serveix, encara que les oportunitats de promoció social continuïn lligades, com hem vist, a la posició d’origen. L’educació continua sent una gran avinguda per a la millora de posicions socials, tant al llarg de la vida com entre pares i fills, i serveix també com una barrera eficaç per evitar baixar en l’escala social. Al capdavall, les ocupacions professionals i una bona part de les directives exigeixen la credencial d’un títol d’educació superior. Sense aquests títols és molt difícil accedir als estrats més alts de les societats contemporànies o mantenir-s’hi.

D’altra banda, una part important de la mobilitat social que observem en comparar la posició de pares i fills –sobretot universitaris– és mobilitat estructural o forçada, és a dir, produïda pel canvi de l’estructura ocupacional, i no per la simple circulació de persones entre les diverses posicions d’una distribució d’ocupacions fixa. En altres paraules, al nostre país el canvi ocupacional caracteritzat per l’augment continuat de professionals i directius (Requena et al., 2011 i 2013) ha governat la mobilitat social ascendent induïda pel progrés educatiu. Així ha estat en el passat recent i, fins on permet d’afirmar-ho la informació disponible, aquesta ha estat també l’experiència de les darreres generacions d’espanyols que s’han incorporat al mercat de treball.

Si el canvi ocupacional continua fent augmentar el nombre de professionals, directius i tècnics superiors en detriment de les feines que exigeixen menys requisits formatius, el futur de l’educació com a palanca per a l’ascens social està assegurat.

Amb evidència més detallada que la que presentem aquí, es podria aplicar un argument semblant per a la formació professional, ja que els seus títols són els idonis per a les feines de caràcter tècnic i els seus titulats tenen millors perspectives d’ocupabilitat i retribució que els nivells acadèmics immediatament inferiors (Carabaña, 2014).

A falta de dades, el que succeirà en el futur amb les generacions més joves només pot ser objecte de conjectura. Però si el canvi ocupacional continua fent augmentar el nombre de professionals, directius i tècnics superiors en detriment de les feines que exigeixen menys requisits formatius, el futur de l’educació com a palanca per a l’ascens social està assegurat.

En definitiva, això és el que podem esperar que passi en les societats i economies del coneixement, que si en diem així no és debades: que el pes creixent dels llocs de treball que exigeixen qualificacions altes en l’estructura ocupacional impulsi la mobilitat ascendent. Si això és així, l’educació continuarà sent un avantatge decisiu en la promoció social de les persones.

 

Miguel Requena, catedràtic de Sociologia

UNED

6. Referències

Arulampalam, W. (2001): «Is unemployment really scarring? Effects of unemployment on wages», Economic Journal, 111.

Caínzos, M. (2015): «La opinión pública sobre la educación en España: entre el catastrofismo y la satisfacción», Revista Española de Sociología, 23.

Carabaña, J. (2014): «Apuntes sobre la Formación Profesional en España», a La Formación Profesional ante el desempleo, Cuadernos 13, Madrid: Círculo Cívico de Opinión.

— (2004): «Educación y movilidad social», a V. Navarro (coord.): El Estado de Bienestar en España, Madrid: Tecnos.

— (1999): Dos estudios sobre movilidad intergeneracional, Madrid: Fundación Argentaria-Visor.

EducaINEE (2013): «Panorama de la educación. Interim report 2015», Boletín de Educación, 40 [http://www.mecd.gob.es/inee].

Erikson, R., i J. Goldthorpe (1992): The constant flux: a study of class mobility in industrial societies, Oxford: Clarendon.

López-Bazo, E., i E. Motellón (2013): «Disparidades en los mercados de trabajo regionales. El papel de la educación», Papeles de Economía Española, 138.

Marqués, I. (2015): La movilidad social en España, Madrid: Catarata.

Mroz, T.A., i T.H. Savage (2006): «The long-term effects of youth unemployment», Journal of Human Resources, 41.

OECD (2015): Education at a Glance Interim Report: Update of employment and educational attainment indicators, París: OECD

— (2014): Education at a Glance 2014: OECD Indicators, París: OECD [http://dx.doi.org/10.1787/eag-2014-en].

Requena, M., i F. Bernardi (2005): «El sistema educativo», a J.J. González i M. Requena (ed.): Tres décadas de cambio social en España, Madrid: Alianza.

—, J. Radl i L. Salazar (2011): «Estratificación y clases sociales», a Informe España 2011. Una interpretación de su realidad social, Madrid: Fundación Encuentro.

—, L. Salazar i J. Radl (2013): Estratificación social, Madrid: McGraw Hill.

Classificació

Autors

Miguel Requena, catedràtic de Sociologia,
UNED

Etiquetes

Temàtiques

Continguts relacionats

Article

L’augment de les desigualtats durant la crisi: quin paper hi ha tingut el mercat laboral?

El fenomen dels «treballadors pobres» s’escampa? Entre altres efectes de la crisi econòmica, proliferen les feines temporals i a temps parcial i baixen els salaris.

Article

Situació laboral i origen familiar a Europa durant la crisi: no tots som iguals

Quina és la relació entre l’origen social i una feina de qualitat? Analitzem si, amb independència del nivell educatiu, l’origen familiar condiciona el fet de trobar una bona feina i si la crisi ha influït en aquesta situació.

Article

El repte de la Garantia Juvenil

Hi ha múltiples diagnòstics sobre l’increment de la desocupació juvenil provocat per la crisi econòmica. L’article reflexiona sobre l’efectivitat de les polítiques generades en funció d’aquests diagnòstics i, especialment, en la Recomanació Europa de la Garantia Juvenil.

Article

L’exclusió social a Espanya: un impacte desigual (2007-2013)

Entre els anys 2007 i 2013, les dificultats en ocupació, habitatge i salut es van anar agreujant al país. Aquest article de l’Observatori Social de ”la Caixa” reflexiona sobre les problemàtiques que han intensificat l’exclusió social que afecta, sobretot, la població més jove.

Article

Sobrequalificació i desocupació juvenil. Dinàmiques d'inserció laboral dels titulats universitaris

La crisi econòmica que s’ha viscut al país ha ocasionat que cada vegada més joves es decantin per allargar els estudis davant la manca de perspectives laborals. Aquest fet ha provocat una sobrequalificació del jovent i la consolidació de l’atur.


També et pot interessar

Dossier

L'educació com a ascensor social

L'educació com a ascensor social

Educació Inclusió Social

L’educació, la recerca i el coneixement són els eixos fonamentals per predir el desenvolupament futur d’un país. El Dossier aborda el paper dels estudis com a ascensor social i la presència a les aules d’alumnes d’origen immigrant. 

Article

La capacitat lectora en alumnes autòctons i immigrants: l’efecte compensador de l’educació infantil

La capacitat lectora en alumnes autòctons i immigrants: l’efecte compensador de l’educació infantil

Educació Inclusió Social

L’educació infantil té un paper essencial en la millora de la capacitat de comprensió lectora en primària i secundària, especialment en els alumnes immigrants, com ho demostren els resultats en els tres països analitzats: Espanya, Noruega i Suècia.

Infodada

Atenció a la primera infància

Atenció a la primera infància

Educació Inclusió Social

Com més estudis, un salari més alt? Efectivament, l’any 2015 els ingressos de la població amb educació superior van ser, de mitjana, un 38 % més alts que els de les persones amb educació mitjana.