Vés enrere

L’escenari del relat

Accions contra la desigualtat per millorar les oportunitat socials dels infants

Dr. Michael Pratt, Departament de Psicologia, Universitat Wilfrid Laurier, Waterloo, Ontario

Walter MISCHEL, The Marshmallow Test: Mastering Self Control, Nova York, Little, Brown and Company, 2014, [ed. cast.: El test de la golosina: cómo entender y manejar el autocontrol, Barcelona, Debate, 2015]

Robert PUTNAM, Our Kids: The American Dream in Crisis, Nova York, Simon & Schuster, 2015.

La història dels descobriments científics es pot narrar com una trajectòria plena de girs inesperats, incidents i sorpreses que fan que els experts tinguin una millor comprensió dels fenòmens. El test de la golosina, de Walter Mischel, n’és un bon exemple: una història que recorre una bona part de la llarga carrera investigadora de l’autor. El llibre de Robert Putnam, Our kids [Els nostres infants], també ens explica una història, la de les famílies, tot presentant dos problemes: la desigualtat creixent als Estats Units i com afecta això a la població infantil. Aquestes narracions científiques es basen en nivells d’anàlisi i perspectives ben diferents: Our kids parteix de la sociologia, mentre que El test de la golosina ho fa de la psicologia. No obstant això, fer-ne una lectura conjunta és un exercici interessant que ens permet de comparar totes dues disciplines i els seus respectius contextos interpretatius.

Vegem primer El test de la golosina. Quan era un jove psicòleg a Harvard, Mischel va començar a investigar quines reaccions tenien els alumnes d’educació infantil quan havien de triar entre rebre una recompensa immediata (per exemple, una llaminadura) o bé una altra de més gran (dues llaminadures) si accedien a esperar uns minuts més. Mischel, psicòleg clínic, no es plantejava aquest estudi com un test que servís per predir situacions posteriors. Uns anys més tard, però, les circumstàncies el van dur de nou a aquells alumnes que havia estudiat de menuts, i va descobrir amb sorpresa que les diferències de comportament manifestades en aquell moment havien predit inesperadament moltes facetes de la seva vida adulta. La continuació d’aquest descobriment és el nucli d’aquest llibre, que descriu fins a quin punt un bon autocontrol infantil serveix per predir èxits en la vida adulta. Podríem esmentar-hi, per exemple, una contenció saludable (que resulta en una massa corporal menor i menys tendència al tabac), més satisfacció en les relacions personals i, fins i tot, més estalvis per a la jubilació. Així mateix, el nivell d’autocontrol infantil produeix variacions que prediuen la situació mental dels adults, la clau de volta de la neurociència actual.

La primera part del llibre relata com es va descobrir la capacitat predictiva a llarg termini de les capacitats d’autocontrol. La segona explica com funciona aquest autocontrol i també les iniciatives científiques destinades a comprendre quina influència té, relacionades amb teories recents que contrasten els sistemes de procés cognitiu per la rapidesa o la lentitud i com es poden coordinar. En general, l’atardament beneficia el sistema lent, «serè», situat a l’escorça prefrontal, i li ofereix més possibilitats de controlar el sistema cerebral ràpid, «neguitós», que no pot esperar a tenir la llaminadura a les mans.

Així comencen el relat les dues primeres parts del llibre, de manera entretinguda i alhora acurada. La tasca tremendament influent de Mischel sobre aquesta qüestió s’entrellaça amb altres matèries afins, com ara la personalitat o la influència del context en el comportament social. Però a tota història li cal un final, preferiblement feliç, que resolgui els problemes de manera que tot acabi bé. La tercera part del llibre, doncs, aborda les possibles polítiques públiques i el paper dels programes educatius concebuts per fomentar l’autocontrol en els nens.

Un tema important de l’obra és que el desenvolupament d’un bon autocontrol resulta encara més difícil per als nombrosos nens que creixen en entorns estressants, tot i que justament en aquest cas això encara és més necessari. Alguns testimonis personals descriuen els esforços que fan uns quants nens per superar limitacions infantils, sovint de naturalesa socioeconòmica. Per exemple, al capítol 8, George, que ara estudia a Yale, diu que els seus pares eren immigrants, que es va criar en una zona pobra de Nova York, que l’escola pública on va anar i el barri on vivia eren un desastre, i que quan tenia nou anys la seva actitud era molt dolenta. La vida li va canviar gràcies a un cop de sort, ja que va poder entrar en una escola excel·lent de la mateixa zona, on entre altres coses positives es fomentava un autocontrol madur. L’optimisme amb què Mischel conclou el llibre es basa en la defensa d’enfocaments individualitzats que, com en el cas de George, ajudin els alumnes que ho necessitin.

Una sèrie d’estudis recents sobre salut física, fets pel psicòleg del desenvolupament Gene Brody i altres autors, han observat els matisos i l’evolució de l’autocontrol de joves pobres afroamericans d’entorns rurals entre els 17 i els 20 anys. En examinar de nou aquests joves als 22 anys, es va comprovar la capacitat predictiva (en comportament i salut mental) dels mesuraments de Mischel; és a dir, que l’adaptació té relació amb un autocontrol més gran. Però també hi van observar una altra cosa més inquietant: la salut física d’aquests joves molt autocontrolats, sobretot el seu quadre cardiovascular, era pitjor que la dels que exercien menys autocontrol. Això suggereix que, en entorns difícils i estressants, el fet d’autocontrolar-se molt pot tenir conseqüències negatives. A més a més, una altra recerca feta pel mateix equip amb una nova mostra ha descobert marcadors avançats d’envelliment biològic a les cèl·lules dels joves pobres afroamericans que s’autocontrolen més. Segons aquests autors, doncs, pot ser que l’autocontrol funcioni millor en uns entorns que no pas en altres, i que calgui fer més recerca per comprendre els possibles efectes paradoxals d’aquesta pràctica sobre la salut en entorns estressants.

Tenint en compte tot això, doncs, hauríem d’aspirar a canviar els entorns desfavorits on viuen els joves que pretenen autocontrolar-se, i no tan sols a modificar-ne les capacitats individuals. I aquí és on entra en escena el darrer llibre de Putnam, Our kids, que se centra en l’augment de les desigualtats socials entre els infants dels Estats Units durant les últimes dècades. Aquest autor, especialista en l’anàlisi de polítiques públiques, fa un repàs exhaustiu de la recerca sobre la classe social als Estats Units al llarg de quatre capítols dedicats a l’estructura familiar, la criança i el desenvolupament infantil, l’escolarització i els contextos comunitaris. D’una banda presenta una gran quantitat de gràfics amb múltiples dades d’enquestes, a més de punyents testimonis personals, recollits en una sèrie d’entrevistes a famílies de classe mitjana i treballadora. D’altra banda, Putnam proporciona proves incontestables no tan sols que la desigualtat d’oportunitats és enorme, sinó que als Estats Units aquesta bretxa entre famílies riques i pobres s’ha eixamplat molt en les últimes dècades, la qual cosa ha perjudicat tant els infants com el conjunt de la societat.

En el darrer capítol, Putnam analitza les conseqüències d’aquesta desigualtat creixent i planteja què s’hi pot fer i com es pot combatre aquesta lamentable situació. Al seu parer, el conjunt de la societat s’ha de fer responsable de tots «els nostres nens», no tan sols els de la pròpia família. Segurament aquest raonament té a veure amb la idea d’afavorir tots els membres de la generació següent, incloent-hi els pobres i els que no han desenvolupat gaire capacitats com ara les de l’autocontrol. Pot ser útil formar alguns infants en particular, però potser amb això no n’hi hagi prou (i fins i tot sigui arriscat) si no hi ha un compromís més ampli per canviar els entorns socials.

Tot i que l’argument del compromís social resulta prou convincent, crec que el capítol final de Our kids, sobre les polítiques, és més aviat decebedor. Putnam hi repassa breument una àmplia gamma de programes, ja utilitzats o possibles, per millorar la igualtat d’oportunitats dels nens pobres. Malauradament, el conjunt sembla un poti-poti de polítiques socials disponibles actualment en el mercat (un «menú d’enfocaments complementaris», en diu), amb prou feines ordenades segons l’eficàcia. Per exemple, fa un repàs de programes que aborden els problemes de les famílies monoparentals, que continuen sent més habituals a la classe treballadora que no pas a la classe mitjana, la qual cosa, segons apunta l’autor al capítol 2, és un futur factor de risc per als nens pobres. Per afrontar aquest problema es proposen, entre altres coses, programes per reforçar el matrimoni; per facilitar l’accés als anticonceptius per limitar els embarassos no desitjats entre les dones solteres, i de reducció de penes de presó als autors de delictes no violents, perquè puguin exercir la seva paternitat. Pot ser que totes aquestes idees siguin útils per elles mateixes, però aquí es relacionen amb l’objectiu polític de mantenir les famílies amb dos progenitors, com una mena de substitut del fi últim: millorar la vida futura dels nens pobres. En realitat, aquestes polítiques solen aspirar a l’objectiu que les famílies treballadores i els seus fills s’assemblin a les de la classe mitjana.

La qüestió és que, si no podem demostrar que els entorns monoparentals estan fomentant realment un futur més magre per als infants, no té gaire sentit centrar-nos en aquesta estructura familiar i avaluar-ne els canvis. En el capítol sobre estructura familiar, el mateix Putnam assenyala que ha estat difícil arribar a aquesta conclusió. El fet de créixer en un entorn monoparental es correlaciona amb mals resultats per als nens, però les proves que en realitat produeixi aquest resultat continuen sent febles. Per tant, tot i l’acurada recapitulació que en fa, l’autor no aconsegueix que el capítol final sobre polítiques li permeti de fixar les prioritats.

Per prioritzar adequadament les iniciatives d’intervenció, és essencial que les dades demostrin clarament una relació directa entre objectius socials generals com ara donar suport a les famílies de dos progenitors, i el futur dels infants, tal com fa El test de la golosina amb l’exhaustiva anàlisi que presenta de la capacitat d’autocontrol. El llibre de Mischel és un bon model per vincular l’acció de determinades polítiques a resultats concrets en les capacitats dels infants, una prova important a l’hora d’avaluar les iniciatives que pretenen millorar les oportunitats dels nens pobres. A la revisió de polítiques que fa Our kids tampoc li aniria malament tenir en compte «la cara oculta de la història»: és a dir, centrar-se més en el context familiar i en els resultats concrets relacionats amb el futur dels infants. És evident que cap llibre, tot sol, pot cobrir exhaustivament tots aquests complexos nivells d’anàlisi. No obstant això, valdria la pena plantejar-nos com podem il·luminar, des de la perspectiva de diverses disciplines, els punts de vista i els principis de les altres. Al cap i a la fi, la recerca i el relat científic exigeixen aquests matisos.

Dr. Michael Pratt
Departament de Psicologia
Universitat Wilfrid Laurier 
Waterloo, Ontario

 

 

Classificació

Etiquetes

Temàtiques

Continguts relacionats

Article

L’atenció de llarga durada als països europeus després de la crisi

Les crisis econòmiques comporten múltiples decisions polítiques que afecten els sistemes de salut. En aquest article de l’Observatori Social de ”la Caixa” analitzem els efectes de la crisi en la reforma del sistema de cures de llarga durada en els països europeus.

Article

Situació laboral i origen familiar a Europa durant la crisi: no tots som iguals

Quina és la relació entre l’origen social i una feina de qualitat? Analitzem si, amb independència del nivell educatiu, l’origen familiar condiciona el fet de trobar una bona feina i si la crisi ha influït en aquesta situació.

Article

Dones i homes, consum i producció al llarg de la vida. Una relació desigual

Hi ha una gran diferència entre l’activitat productiva d’homes i dones, sobretot quan són mares i dediquen molt temps a la gestió de la casa, a l’atenció dels fills i a la de les persones dependents de més edat.

Article

Evolució comparada de la pobresa infantil, juvenil i de la gent gran a Europa

Ha disminuït la protecció de menors i joves al llarg de l’última dècada? En molts països europeus la taxa de pobresa infantil és superior a la dels majors de 64 anys, i aquesta divergència és particularment intensa a Espanya.

Article

El repte de la Garantia Juvenil

Hi ha múltiples diagnòstics sobre l’increment de la desocupació juvenil provocat per la crisi econòmica. L’article reflexiona sobre l’efectivitat de les polítiques generades en funció d’aquests diagnòstics i, especialment, en la Recomanació Europa de la Garantia Juvenil.


També et pot interessar

Article

Estratificació social i cura parental: una anàlisi del cas espanyol

Estratificació social i cura parental: una anàlisi del cas espanyol

Inclusió Social Educació

Per al desenvolupament dels més menuts és fonamental que els pares en tinguin cura. ¿Com difereix l’atenció parental entre els diversos grups socials? Si volem una societat més igualitària, hem de trobar-hi una resposta.

Bones pràctiques

Programa CaixaProinfància

Programa CaixaProinfància

¿Com podem garantir la igualtat d’oportunitats als infants i joves en risc d’exclusió social? Analitzem els resultats actuals i els reptes futurs que planteja una educació integral tant dins com fora de l’escola.

Entrevista

«No hi ha evidències per afirmar que aquesta és la primera generació que no assolirà el nivell de vida dels seus pares»

«No hi ha evidències per afirmar que aquesta és la primera generació que no assolirà el nivell de vida dels seus pares»

Inclusió Social Educació

L’educació elimina realment les barreres socials? Robert Erikson analitza el grau de mobilitat social en les democràcies avançades.