La immigració és un fenomen altament rellevant en el context actual de globalització, una tendència que es mantindrà en el futur. El creixement de la població als països en vies de desenvolupament, la desigualtat econòmica mundial, els conflictes bèl·lics i la crisi climàtica són alguns dels fenòmens econòmics i socials que ens indueixen a pensar d’aquesta manera. Al mateix temps, algunes d’aquestes realitats transformen ara mateix la naturalesa de la immigració. Hem de tenir en compte també que actualment la immigració no és tan sols econòmica, sinó que moltes persones emigren, sobretot, a la recerca de societats més segures. 

No hi ha dubte que la immigració té ramificacions polièdriques. Té efectes importants en l’evolució demogràfica dels països receptors, en el mercat de treball i en la viabilitat econòmica i política dels estats del benestar. A més a més, provoca canvis polítics i culturals a les societats receptores (en els valors, la integració cultural de la diversitat, un possible auge de partits xenòfobs, la indefinició dels drets de ciutadania, etc.). Tots aquests fenòmens no són nous, però sí que adquireixen una nova dimensió en el context actual de globalització. La recerca de solucions intel·ligents, innovadores i col·laboratives a aquest fenomen esdevé una tasca imprescindible i, en certa manera, apressant. Aquests dos llibres ens poden il·luminar en aquest propòsit. 

El primer, editat aquest mateix any per Maciej Duszczyk, Marta Pachocka i Dominika Pszczółkowska, es titula Relations between immigration and integration policies in Europe. Challenges, opportunities and perspectives in selected EU member states. Escrit des d’un punt de vista paneuropeu, examina la presa de decisions en les polítiques d’immigració i integració al llarg de diverses dècades. No abasta tota la Unió Europea, sinó que fa una anàlisi comparada de sis països membres (Alemanya, els Països Baixos, Dinamarca, Espanya, Polònia i la República Txeca) i un de fora del context europeu (Austràlia). Potser un dels seus atractius més grans és que inclogui dos països de l’Europa de l’est, que tradicionalment han quedat exclosos d’altres estudis sobre el tema. 

Pel que fa a Espanya, l’obra destaca que els debats sobre migració, ciutadania i comunitat nacional estan encara oberts. La governança multinivell de les polítiques de migració, que és en mans del govern central quant a l’admissió, i a càrrec de les administracions autonòmiques quan es tracta de la integració, es visualitza en dos àmbits que funcionen sovint de manera autònoma i sense prou estructures que en garanteixin la cooperació i la coordinació. És en aquest punt on sorgeixen la majoria de tensions. El cas concret de l’empadronament (que dona dret a l’educació i a la cobertura sanitària, independentment de l’estatus legal) és només un exemple de la tibantor entre dues narratives polítiques que es podrien coordinar millor. 

La idea clau del llibre és que les polítiques d’immigració i d’integració estan estretament interconnectades, i que les primeres no haurien de tenir prioritat davant de les segones. Les polítiques d’integració poden ser determinants i, de vegades, prioritàries per als bons resultats de la immigració. Segons els autors, en el passat es van desconnectar les polítiques d’integració i les d’immigració i això explicaria alguns dels problemes que vivim actualment. L’experiència espanyola, que es basa en una important col·laboració entre les organitzacions no governamentals i els governs locals, ens pot ajudar a trobar algunes respostes institucionals eficaces. 

Una de les conclusions que podem extreure del llibre és que la Unió Europea s’allunya progressivament dels arguments racionals i econòmics per abraçar arguments de naturalesa més política. A partir dels creixents sentiments crítics amb la immigració, com també la criminalització dels conflictes que s’hi relacionen, contínuament atiats pels partits d’extrema dreta a tot el continent, la Unió Europea es veu obligada a reformular les polítiques d’immigració. 

La segona obra és de Stephen Smith i es titula La huida hacia Europa: la joven África en marcha hacia el Viejo Continente. Publicada a Espanya per l’editorial Arpa el 2019 i escrita amb un estil assagístic, centra l’atenció en una perspectiva sovint oblidada pels economistes i politòlegs: la de la geografia humana. 

L’objectiu del llibre és posar-nos davant d’un mirall: enfront de la decadència demogràfica de les societats europees emergeix amb força el fenomen del creixement demogràfic dels països africans, una població jove que augmenta contínuament i que en el futur pot tensar encara més els fluxos migratoris cap al Vell Continent. I per a això aporta dades realment extraordinàries per la seva dimensió. Vegem-ne alguns exemples. 

Segons les xifres que maneja l’autor, la població al sud del Sàhara gairebé s’ha multiplicat per quatre: de 230 milions el 1960 ha passat a 1.000 milions el 2015. Una altra dada: actualment, la Unió Europea (incloent-hi el Regne Unit) té 510 milions d’habitants, mentre que a l’Àfrica viuen 1.300 milions de persones. D’aquí a 35 anys, aquesta relació serà d’uns 450 milions d’europeus per 2.500 milions d’africans, aproximadament; és a dir, que la població africana serà cinc vegades més gran que l’europea. 

En aquest segle, Àfrica constituirà una excepció demogràfica. El territori subsaharià serà l’única zona del món en què la població continuarà creixent entorn del 2,5-3% fins al 2050. El resultat és que el 2100, d’una població mundial de poc més d’11.000 milions d’habitants, el 40% seran africans, tot i que també és cert que hem de ser molt prudents amb les previsions tan a llarg termini. A més a més, el creixement econòmic africà els darrers anys ha permès que emergeixi una certa classe mitjana «en un oceà de pobresa». Aquest és un altre vector que impulsa i contribueix a l’augment de l’emigració, ja que els que emigren són els que han acumulat una certa renda. 

Stephen Smith no s’està de criticar gairebé tot el món. Escriu que «durant molt de temps han prevalgut tres tipus d’actituds [envers la immigració africana]: la manca d’atenció, la negació i la malaptesa». L’increment de la desigualtat, els efectes perversos de l’ajuda al desenvolupament i l’estrès ecològic són factors que no fan sinó agreujar la situació. El diagnòstic és correcte, però creiem que el punt feble del llibre és la manca de propostes de polítiques públiques que puguin ser aplicades, de manera consensuada i coordinada, pels països europeus. 

En resum, es tracta de dues obres molt diferents l’una de l’altra, però, precisament pels enfocaments diversos, resulten complementàries per al lector. La primera és més tècnica i acadèmica en el contingut i, en conseqüència, ens aporta alguns dissenys institucionals amb què podem afrontar el desafiament de la immigració. 

L’anàlisi comparada sempre és una bona eina per extreure, a partir de les experiències històriques de diversos països, les lliçons necessàries que inspirin millores en les polítiques públiques del futur. El llibre de Stephen Smith, en canvi, escrit amb un enfocament més periodístic, s’aproxima a un manifest visceral que ens fa centrar la mirada en una realitat: els desequilibris demogràfics a escala mundial. Encara que no hem de problematitzar aquest fenomen, es tracta d’una realitat amb què convivim i que hem d’abordar amb rigor i seriositat. El repte a què ens enfrontem és trobar mecanismes col·laboratius de regulació de la immigració que contribueixin a reequilibrar els fluxos migratoris perquè, al capdavall, puguem construir un món millor i més just.