«Per alleujar la pobresa, hi ha petites inversions que poden tenir un impacte enorme»

Michael Kremer, premi Nobel d’Economia 2019

A mitjan anys noranta, Michael Kremer va fer una sèrie d’experiments per augmentar la taxa d’assistència a les escoles a Kenya. Segurament va ser la primera vegada que, en el camp de l’economia, es van aplicar els assaigs aleatoris per obtenir informació precisa sobre un problema i així poder resoldre’l. Avui Kremer dirigeix la càtedra Gates de Societats en Desenvolupament, al Departament d’Economia de la Universitat Harvard.

Aquella aproximació, totalment inèdita en aquell moment, va establir les bases d’un moviment d’economistes que cerquen solucions innovadores en àmbits com ara l’educació, la salut, la pobresa, la immigració o la crisi climàtica. Per implementar aquesta mena d’aproximacions experimentals «per alleujar la pobresa global», Kremer ha rebut el premi Nobel d’Economia 2019, juntament amb els investigadors Esther Dufflo i Abhijit Banerjee, del Laboratori d’Acció contra la Pobresa Abdul Latif Jameel (JPAL), del Massachusetts Institute of Technology (MIT).
 


Fa més de vint anys que es dedica a fer recerca sobre la pobresa. Com és, això?

Perquè és un problema humà increïblement important, titànic. I no és irresoluble. Es poden fer moltes coses a diferents nivells, des dels governs fins a les ONG, i fins i tot a escala individual. La recerca demostra que hi ha petites inversions que poden tenir un impacte enorme.
 

Com ara?

La diarrea és una de les principals causes de mort dels infants als països en desenvolupament, a causa de la contaminació fecal de l’aigua. Fins no fa gaire la solució proposada era distribuir el tractament (una pastilla de clor per desinfectar l’aigua) a les botigues i a un preu molt baix. Però un dels grans descobriments de l’economia del comportament és que, en salut preventiva, el preu marca una diferència enorme.
 

I què va fer?

Amb la col·laboració de l’ONG Evidence Action vam dissenyar un programa de dispensadors de clor que vam col·locar al costat mateix de les fonts. Vam mirar d’introduir un nou hàbit en la població: les dones giraven la maneta del dispensador i rebien la dosi adequada de clor als seus bidons abans d’omplir-los d’aigua. Així vam aconseguir passar del 7% de les llars que desinfectaven l’aigua al 50%.

Ara Evidence Action ha escampat aquest projecte i milions de persones de l’Àfrica oriental se’n beneficien. Malauradament, no disposen del finançament necessari i no el podran desenvolupar en altres regions. Els caldria tenir més contribucions o bé que els governs comencessin a donar suport a aquesta mena de programes.
 

El projecte dels dispensadors d’aigua és un bon exemple de les noves formes que ha desenvolupat per a estudiar solucions potencials que alleugin la pobresa, solucions que comparteix amb el JPAL. En aquest cas, parteix de l’aplicació del mètode dels assaigs clínics a les intervencions econòmiques.

Efectivament, es tracta d’una nova eina dins la caixa d’eines de l’economia. Resulta ben útil, ja que, entre moltes aportacions més, permet d’obtenir una estimació rigorosa de les causes i els efectes. Requereix treballar braç a braç amb diferents grups socials en problemes molt pràctics, per intentar aprendre la feina que fan i entendre les seves perspectives i els problemes que han d’afrontar. Aquesta manera de treballar també requereix equips més grans, per tant és important disposar d’una infraestructura de recerca freqüent en altres àmbits de la ciència. En aquest sentit el JPAL és fantàstic, perquè proporciona aquesta infraestructura.
 

Quan i per què va començar a utilitzar els assaigs aleatoris?

En acabar els estudis universitaris vaig treballar com a professor de secundària durant un any a Kenya. Passat aquest període, vaig tornar als Estats Units i, un temps més tard, quan vaig obtenir la meva primera feina i diners, hi vaig tornar de vacances. Aleshores, un bon amic que havia estat professor i ara treballava per a una ONG em va comentar que començarien a treballar en una regió de Kenya per evitar l’elevat absentisme escolar. No obstant això, no sabien quina era la millor manera de fer-ho. Això era cap al final dels anys noranta.

Entre tots dos vam pensar que si volíem saber realment quina era la millor manera d’aconseguir-ho o d’avaluar l’impacte que tindrien les accions, el més raonable seria posar en marxa intervencions diferents en diverses escoles, i després analitzar quina funcionava millor i implementar-la a tota la xarxa educativa. A l’ONG els va semblar un bon plantejament i ens va dir que endavant.
 

Quina solució van veure que funcionava millor per augmentar la taxa d’assistència escolar?

Després d’estudiar diverses opcions, com ara donar els uniformes o els llibres gratuïtament, vam optar per tractar els infants contra els cucs o paràsits intestinals, els helmints. A Occident, les infeccions per aquest paràsit en animals es tracten de manera sistemàtica. En canvi, als països en vies de desenvolupament, malgrat que el tractament és molt barat, els infants no hi tenen accés i aquestes infeccions els provoquen anèmia, ensopiment i apatia. Per tant, els nens malalts falten més a escola que no pas els sans.

L’Organització Mundial de la Salut defensa que el tractament s’administri a les escoles i que siguin els mestres qui els donin als alumnes. Així, doncs, vam desenvolupar un programa per formar els professors a fi que administressin el tractament als nens a les escoles. I va funcionar. Després, amb el ministeri d’Educació, vam estendre el projecte a tot el país. El programa es va posar en marxa el 2001, per la qual cosa hem pogut mesurar l’impacte que va tenir en els alumnes que vam tractar, que avui tenen una millor qualitat de vida que els companys que no van rebre el tractament.
 

Disposar de millors dades podria acabar amb la pobresa?

Utilitzar millors dades i fer una anàlisi més rigorosa d’aquestes dades poden millorar la nostra vida, però no aniria fins a l’extrem d’afirmar que poden acabar amb la pobresa. Al contrari del que solem pensar, la taxa de pobresa absoluta –és a dir, viure amb menys d’1,90 dòlars el dia– no augmenta, sinó que des del 1980 s’ha reduït dràsticament. I el que més hi ha contribuït són les reformes dutes a terme a la Xina, que era un país tremendament pobre, encara que ja ens n’hàgim oblidat.

Segurament, el govern xinès va fer molts experiments, però no en el sentit d’experiments formals, com els que es fan en el camp de la ciència amb els assaigs aleatoris. Una part del que el govern xinès va aprendre va ser gràcies a la introducció de reformes en àrees particulars, i veure després quin impacte tenien. Si funcionaven, les aplicaven a altres àrees del país. Eren decisions polítiques, però certament van experimentar, en van obtenir dades i van obrar en conseqüència.
 

Parli’ns de l’Agricultura de precisió per al desenvolupament (PAD).

És una ONG que vaig ajudar a crear amb l’objectiu de millorar la vida dels agricultors als països en vies de desenvolupament. Treballem estretament amb els governs i altres ONG. Per exemple, a l’Àfrica hi ha una nova plaga anomenada cuc del cabdell del blat de moro. Acaba d’arribar d’Amèrica i els pagesos no en saben res, però els podem enviar missatges al mòbil per alertar-los d’aquesta plaga i donar-los consells sobre com tractar-la. Ara els governs de l’Índia i d’Etiòpia també estan implementant aquest sistema, molt barat i efectiu.

Un altre exemple: els agricultors dels països en desenvolupament tindran problemes a causa del canvi climàtic. És clar que per combatre l’escalfament global cal reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle, però també hem de proporcionar als agricultors informació, per exemple, sobre la previsió meteorològica o quines són les collites més resistents a la sequera. Això és el que mirem de fer des de PAD.

 

Acaba de rebre el premi Nobel d’Economia. No és gaire freqüent que aquest guardó s’atorgui a investigadors en economia del comportament o que es dediquin a l’estudi de la pobresa. Creu que és un canvi de tendència en el que es considera important investigar en economia?

Fins no fa gaire, una bona part de la recerca en economia consistia tan sols en l’anàlisi dels impactes de les polítiques que els governs implementaven. Ara, en canvi, hi ha una tendència real a innovar, en gran manera gràcies als assaigs aleatoris. Hi ha un esforç global en l’àmbit de l’economia per crear noves tècniques i metodologies que millorin el món.

Per exemple, Al Roth, premi Nobel d’Economia l’any 2012, va desenvolupar nous algoritmes dins la teoria de jocs per regular el disseny dels mercats d’acord amb l’oferta i la demanda. I aquest algoritme va tenir aplicacions socials molt concretes: es va aplicar per millorar les donacions creuades de ronyó als Estats Units, ajudant els pacients que necessiten un ronyó a trobar donants.
 

De quina manera el premi rebut influirà en el seu treball?

El premi és un reconeixement a tot el sector, i això inclou centenars d’investigadors de tot el món, però també els governs i les ONG. Tant de bo sigui útil per a obrir més portes. Espero que acosti encara més la recerca a la política i que els legisladors es conscienciïn més, tant perquè aprenguin més sobre com fer que els seus programes d’intervenció siguin més efectius com perquè comencin a actuar d’acord amb els resultats de les avaluacions.

 

Entrevista per Cristina Sáez