«És prioritari regular la situació laboral dels immigrants indocumentats en el sector de l’atenció a la gent gran»

Giovanni Lamura, Investigador a l’Institut Nacional de Salut i Ciència de l’Envelliment (INRCA) d’Ancona, Itàlia

Giovanni Lamura dirigeix el Centre de Recerca Social i Econòmica sobre l’Envelliment, que forma part de l’INRCA (Istituto Nazionale di Riposo e Cura per Anziani).Llicenciat en Econòmiques, va fer el doctorat sobre el curs de la vida i les polítiques socials a la Universitat de Bremen (Alemanya) i ha estat investigador visitant a la Universitat d’Hamburg-Eppendorf (Alemanya) el 2006-2007 i al Centre Europeu de Recerca i Polítiques de Benestar Social a Viena (Àustria) el 2010-2011. Ha fet recerca sobre família i atenció a llarg termini, immigrants i feines de cura, prevenció de maltractaments a persones grans, suport basat en les TIC per a cuidadors informals, solidaritat intergeneracional, i recerca interdisciplinària sobre l’envelliment.

Economista de formació, Giovanni Lamura ha centrat la seva trajectòria professional en la recerca socioeconòmica relacionada amb l’envelliment, un camp realment vocacional: quan era jove, en lloc de fer el servei militar, va optar per treballar com a cuidador de gent gran al municipi de Saltara (Pesaro, Itàlia central). Trenta anys després d’aquella primera experiència, reflexiona sobre la situació actual dels sistemes d’atenció a la dependència, la sostenibilitat dels quals està en entredit a molts països d’Europa.

 

Ens enfrontem a una «crisi de l’atenció a la gent gran», en què els cuidadors informals cada vegada són més escassos i tenen menys disponibilitat per tenir cura dels familiars grans. Fins a quin punt és preocupant aquesta situació?

El terme crisi no m’agrada gaire; sembla que sigui una cosa que ha arribat de cop, de manera inesperada. Tots sabíem que arribaríem a aquesta situació. I, en realitat, la demografia encara és favorable: els baby boomers estan arribant ara a l’edat de jubilació. La majoria de cuidadors informals tenen entre 50 i 60 anys i estan cuidant els seus pares. D’altra banda, hi ha també les parelles, que sí que són persones d’edat molt avançada. Entre tots dos conformen el grup de població més gran; per tant, ara per ara demogràficament no ens enfrontem a un problema greu. La qüestió és que la tendència a allargar la vida laboral està afegint pressió a aquestes persones.

 

És a dir, en un futur pròxim, els que avui estan en edat laboral seran menys capaços d’oferir atenció perquè hauran de treballar més temps.

Bé, en alguns casos això ja és així. A Itàlia hi va haver una gran reforma laboral fa cinc anys i es va fixar l’edat de jubilació als 67 anys. És molt tard! Passa el mateix als països del nord d’Europa. Hi observo, però, altres problemes més greus: la reducció de prestacions públiques a causa de les limitacions financeres està traslladant a les famílies alguns serveis d’atenció dels quals fins ara s’ocupava el sector públic.

 

Els reptes són els mateixos als països del nord i del sud d’Europa?

Als països escandinaus s’inverteixen molts més diners per configurar el sistema d’atenció. És molt més professionalitzat. Abans era més residencial, però ara l’han enfocat més a tenir cura de la gent gran a casa seva. Als països del sud, d’altra banda, la gent gran és més refractària a anar a una residència perquè el concepte de llar és diferent; el que volen és quedar-se a casa seva, encara que no estiguin en les millors condicions.

 

Llavors, els diners són importants...

No hi ha dubte que els països escandinaus inverteixen molt més en l’atenció de llarga durada que no pas els països mediterranis o els de l’est d’Europa. Però també és una qüestió de preferències i de disseny del sistema. Al sud d’Europa, i també en alguns països de l’Europa central com ara Alemanya i Àustria, hi ha una tendència a oferir diners (en lloc de prestacions) a les famílies, que els fan servir per obtenir els serveis pel seu compte. I què passa llavors? Que les famílies recorren al «mercat negre».

 

Què hi cerquen?

Doncs treballadors immigrants. Les famílies compren un servei més barat i no declarat, ja que és l’única manera que l’atenció informal resulti assequible en alguns països. Això passa a Espanya i a Itàlia, per exemple. I molts governs fan els ulls grossos davant d’aquesta situació, i la permeten perquè és el més fàcil per a ells.

 

D’altra banda, són treballadors sense preparació...

Correcte, la capacitació dels treballadors i la qualitat del servei és un altre problema. Tot està relacionat. No pots esperar trobar cuidadors preparats si els cerques en el mercat negre. Tot està connectat: explotació dels immigrants, baixa qualitat dels serveis i contribucions que no es paguen.

 

Quines són les polítiques que caldria prioritzar avui per afrontar tots aquests problemes?

Als països mediterranis, la qüestió de regular la situació laboral dels immigrants indocumentats hauria de ser una prioritat. No és acceptable que es converteixin en unes altres víctimes d’aquest sistema. Si es manté la situació actual, no tindran pensió, ni accés al sistema sanitari, ni atur.

 

I quins són els problemes a l’Europa del nord?

La qüestió dels cuidadors indocumentats i contractats en negre no és exclusiva dels països del sud. D’altra banda, els països escandinaus s’enfronten a un problema de sostenibilitat del sistema. L’esperança de vida augmenta, de manera que caldrà continuar invertint molts diners en prevenció perquè les persones envelleixin de manera activa i saludable. L’atenció a llarg termini és molt costosa, i no sabem si amb el temps es podrà mantenir aquest nivell d’inversió.

 

Aleshores, quins elements dels models nòrdics es podrien adoptar més fàcilment?

L’ideal seria implantar un sistema d’atenció a llarg termini com el que preveu la Llei de la dependència a Espanya, per exemple, i exigir alhora el reconeixement del treball dels cuidadors immigrants. Caldria invertir-hi més i ser molt estrictes en el control dels diners destinats a les famílies per a la cura de la gent gran. És a dir, si t’assigno una prestació, tu, en canvi, has de contractar de manera regular persones amb la formació adequada per certificar que ofereixin serveis d’atenció d’alta qualitat. Aquest és el camí més fàcil per transferir als països mediterranis els serveis professionals dels sistemes del nord d’Europa.

 

I, a la inversa, què podrien adoptar els nòrdics del nostre sistema?

L’atenció personal que ofereixen els cuidadors immigrants és una cosa que molts països nòrdics envegen d’Espanya o Itàlia, sobretot per la seva continuïtat, amb atenció les 24 hores del dia i, en molts casos, sis dies per setmana. El problema és que això és explotació laboral, però la realitat és que aquesta atenció intensiva és justament el que necessiten moltes persones grans dependents que no poden pagar una residència.

 

Com són els cuidadors informals a Europa?

Als països escandinaus principalment són les parelles. Molts no volen que els fills se n’ocupin, o almenys no tant com als països mediterranis, on encara hi ha molts fills, i sobretot filles, que cuiden els pares.

 

Se sol parlar de la «càrrega de l’atenció» en termes negatius. No obstant això, hi ha algun efecte positiu a l’hora de tenir cura de la gent gran?

Sí, és clar que hi ha efectes positius. Quan algú decideix exercir de cuidador per voluntat pròpia, generalment es crea un vincle personal molt estret amb la persona a la qual assisteix. A més a més de l’afecte rebut, el fet de beneficiar algú mitjançant aquesta atenció enforteix la identitat del cuidador. Jo diria que aquest és el principal aspecte positiu.

 

Així i tot, els cuidadors estan poc reconeguts a la societat...

Sí, passa a molts llocs, i em fa l’efecte que els mateixos metges hi han influït negativament, ja que no sempre tenen prou en compte la feina ni les opinions dels cuidadors sobre les persones que cuiden.

 

Quins són els suports formals que creu que necessiten els cuidadors per dur a terme de manera sostenible les tasques d’atenció?

En primer lloc, cal reconèixer el paper del cuidador. En començar el procés s’ha de fer una avaluació formal per entendre quines necessitats pot tenir el cuidador, perquè si no correm el risc que esdevingui la segona víctima de la malaltia de la persona gran. En segon lloc, cal assessorament, amb el doble propòsit d’oferir oportunitats de formació per al cuidador i d’alleujar la seva càrrega de treball. D’aquesta manera es trenca l’aïllament de molts cuidadors, gent que sovint es troba atrapada a casa seva, d’on pràcticament no surten. El cuidador ha de tenir la seva vida personal. En tercer lloc, formació. I, finalment, les tecnologies, que també ajuden molt. En realitat, tots aquests suports estan interconnectats.

 

Quin paper hi té la formació?

Si ho demanes als cuidadors, molts et diuen: «No em cal fer cap formació, ja sé què és el que he de fer». Però això no és cert. No hem de donar per fet que, com que saben tractar alguns aspectes específics de la malaltia, o simplement com que fan el que sempre han fet, no tenen res a aprendre. Soc partidari de dissenyar un paquet de formació inicial que sigui eficaç per a les diverses maneres d’implicar-se que tenen els cuidadors, perquè també és veritat que molt sovint no cal un perfil gaire elevat de professionalització per fer aquesta feina.

 

Com s’hauria d’oferir aquesta formació?

S’ha de fer de la manera menys invasiva possible per a les vides dels cuidadors. Cal ser conscients que a molts els resultarà difícil assistir a la formació, ja que han de tenir cura d’una persona. Potser cal oferir-los substituts ocasionals.

 

Quines competències s’han de fomentar en els cuidadors?

Més enllà de les qüestions tècniques, crec que la més important és l’habilitat per ser respectuós amb l’altre en tot moment. Perquè quan l’atenció informal esdevé un hàbit permanent, hi ha el risc de caure en l’abús. I ni tan sols en són conscients! Per això és tan important el fet de ser sensibles davant la situació de l’altre.

 

Quin paper té el voluntariat a l’hora d’atendre la gent gran?

La seva utilitat depèn de com estigui organitzat. En alguns llocs hi ha associacions molt potents que ofereixen un suport molt important. El revers de la moneda és que ningú està obligat a fer de voluntari, com ho diu la mateixa paraula, de manera que hi ha una rotació molt elevada. El que proposaria és fer campanyes adreçades als joves, sobretot en aquells països més afectats per la desocupació juvenil, com és el cas d’Espanya. Crec que als joves els convé involucrar-se en el voluntariat destinat a les persones grans, entre altres coses perquè els ajuda a entendre les etapes de la vida: «Mira, ara ets fort i estàs en forma, però al final dels teus dies et trobaràs en aquesta mateixa situació». És una bona lliçó de vida.

 

La realitat, però, és que el sector de l’atenció a la gent gran no resulta gaire atractiu per als joves...

Per això dic que hem d’invertir en campanyes per sensibilitzar la població i la gent jove en particular. Sovint em demano, i crec que tots ens hauríem de demanar: com és que la imatge de l’atenció a les persones grans és tan dolenta? Crec que és una oportunitat perquè els joves s’adonin fins a quin punt podrien ser útils i necessaris per a algú. Se’n farien creus! Estic convençut que l’atenció a la dependència podria canviar la vida de molts joves, però malauradament molts consideren que la vellesa els queda molt lluny…

 

Fins a quin punt les noves tecnologies poden contribuir a la sostenibilitat dels sistemes de cura? Quins en són els avantatges i inconvenients?

Les noves tecnologies permeten fer les tasques més ràpidament, faciliten que les persones estiguin en contacte i que es comparteixi la informació, i fins i tot ofereixen millors eines de treball. Al darrere de tot això, però, ha d’haver-hi una persona sensible, perquè si no hi ha una intermediació humana, les tecnologies no resolen res per elles mateixes. L’inconvenient és que no són fàcils de fer servir. I no em refereixo només als usuaris: la barrera principal per utilitzar la tecnologia en el camp de l’atenció a la gent gran són els professionals. D’una banda, estan neguitosos pel fet que algunes tecnologies puguin fer-los perdre el lloc de treball; de l’altra, simplement no saben fer-les servir i, a més a més, no reben prou formació. Molts treballadors del sector no són persones joves, sinó d’edat mitjana. Són refractaris a aprendre coses noves per a la feina que fan. És un obstacle important i hem d’invertir en formació per superar-lo.

 

 

Entrevista per 

Juan Manuel García Campos

Periodista de La Vanguardia

Classificació

Autor

Giovanni Lamura, Investigador a l’Institut Nacional de Salut i Ciència de l’Envelliment (INRCA) d’Ancona, Itàlia

Etiquetes

Temàtiques

Continguts relacionats

Dossier

Família i benestar infantil

El sisè Dossier de l’Observatori Social de ”la Caixa” aporta elements de reflexió sobre la diversitat en els models de família al nostre país i com els diferents models poden condicionar el benestar dels infants.  

Article

Per què els homes no fan servir les mesures de conciliació de la vida laboral i familiar?

Segons aquest estudi, després d’una ampliació de la família només un 4 % dels pares van demanar reducció de jornada, mentre que les mares la van demanar en un 37,7 % dels casos. 

Article

Dones i homes, consum i producció al llarg de la vida. Una relació desigual

Hi ha una gran diferència entre l’activitat productiva d’homes i dones, sobretot quan són mares i dediquen molt temps a la gestió de la casa, a l’atenció dels fills i a la de les persones dependents de més edat.

Article

Els permisos parentals com a instruments per a la igualtat de gènere

Actualment, i gràcies a les polítiques encaminades a conciliar la vida laboral amb la familiar, cada vegada hi ha més homes que demanen permisos per poder criar els fills quan neixen. Aquestes noves polítiques suposen un avenç cap a la igualtat de gènere, però a Espanya encara hi ha una gran diferència en l’ús que fan d’aquests permisos els homes i les dones.

Article

Estratificació social i cura parental: una anàlisi del cas espanyol

Per al desenvolupament dels més menuts és fonamental que els pares en tinguin cura. ¿Com difereix l’atenció parental entre els diversos grups socials? Si volem una societat més igualitària, hem de trobar-hi una resposta.


També et pot interessar

Bones pràctiques

Lloger assequible de "la Caixa"

Lloger assequible de "la Caixa"

Inclusió Social

Un programa que ofereix habitatge de qualitat per als col·lectius més vulnerables: joves, famílies i gent gran.

Informe

Reforçar el benestar social: de l’ingrés mínim a la renda bàsica

Reforçar el benestar social: de l’ingrés mínim a la renda bàsica

Inclusió Social

Aquest informe recull l’anàlisi sobre la situació social a Espanya i sobre la capacitat dels ajuts i subsidis existents per garantir uns ingressos mínims a tots els ciutadans, amb l’objectiu de reduir la pobresa i la desigualtat.

Informe

Salut

Salut

Inclusió Social

Aquest informe analitza quatre reptes al voltant de la salut a Espanya: millorar la salut de la població, promoure hàbits saludables, garantir l’accés a l’atenció sanitària i assegurar la viabilitat dels serveis per a la dependència.