“Per reduir les desigualtats, s’ha d’intervenir més en l’educació infantil”

Jane Waldfogel, catedràtica de Treball Social i Polítiques Públiques,
Universitat de Columbia

Parlem amb Jane Waldfogel sobre el seu nou llibre Too many children left behind (Massa nens que es queden enrere), on els autors es pregunten si el «somni americà» no és sinó això: un somni. El llibre analitza dades educatives dels Estats Units, el Regne Unit, el Canadà i Austràlia, i alhora es proposa trobar resposta a tres preguntes: ¿quina és la diferència de rendiment escolar entre uns nens i uns altres als Estats Units?; ¿en quin moment del cicle educatiu es comença a apreciar aquesta bretxa?, i ¿què poden aprendre els Estats Units d’altres països?

¿Què els va dur a analitzar aquestes qüestions, a vostè i als altres autors del llibre?

Feia temps que estudiàvem les enormes diferències de rendiment escolar que observem en els infants més menuts. Havíem detectat les diferències que afecten la maduresa per a l’aprenentatge, i gràcies a estudis publicats com ara l’informe PISA, sabíem que entre els adolescents i els adults també hi ha desigualtats enormes. El que no sabíem era si hi havia cap relació entre les diferències de rendiment observades en la població infantil i les dels adolescents o els adults. Semblava raonable esperar que, si fa no fa, per als nens que comencen a anar a escola, el punt de partida és el mateix, i que amb el pas del temps la bretxa en el rendiment es va engrandint. ¿O potser la desigualtat ja és present abans de començar l’escolarització? Fins ara no havia respost ningú a aquesta pregunta i crèiem que anàvem ben encaminats per mirar de treure’n l’entrellat.

¿Quina metodologia han seguit a l’hora de fer la recerca?

El que volíem era detectar quines de les desigualtats inicials que hi ha entre els infants es perpetuen durant el cicle escolar, i per a això havíem de triar una mateixa mostra de nens i fer-ne un seguiment al llarg del temps.

Vam optar per centrar-nos en l’educació dels pares, perquè és l’indicador més fàcil de comparar entre els diversos països, i també perquè el nivell educatiu del progenitor defineix força bé la posició social i els recursos familiars.

Haver triat els Estats Units, el Regne Unit, el Canadà i Austràlia no és casual, ja que posa en comú una sèrie de països semblants. Pensàvem que era una comparació adequada, perquè els estats del benestar, els mercats de treball i els patrons culturals d’aquests quatre països tenen molts paral·lelismes.

Una de les conclusions més sorprenents del llibre és que entre el 60 i el 70% de la bretxa en el rendiment escolar que separa els nens nord-americans de diversos orígens socials als 14 anys ja és present quan aquests mateixos nens comencen a anar a escola. ¿S’esperaven aquest resultat?

Si m’ho hagués preguntat abans de començar el projecte, li hauria respost que el que jo esperava és que aproximadament la meitat de la diferència de rendiment entre els estudiants ja s’hauria apreciat en iniciar el cicle educatiu, i que l’altra meitat seria fruit dels anys d’escolarització. Però, com diu vostè, això no és ben bé així, ja que entre el 60 i el 70% d’aquesta bretxa ja és observable tot just començada l’escolarització.

Aquesta dada té repercussions molt importants en les polítiques adreçades a reduir aquestes enormes diferències. Volem que les escoles assumeixin la seva responsabilitat i esperem que contribueixin a fer minvar les desigualtats fent correctament la seva feina; però, perquè realment tinguin oportunitats de reeixir-hi, cal intervenir més en l’educació infantil. Amb tot, com que la bretxa entre els fills de famílies sense estudis i els de famílies amb estudis ja és tan gran abans de començar l’escola, no en podem donar tota la culpa a les escoles nord-americanes.

¿Quines polítiques calen per atenuar les enormes diferències de rendiment que presenten els infants en entrar a l’escola?

Hi ha una sèrie de polítiques que aspiren a fomentar l’aprenentatge dels més menuts: són els anomenats programes per a pares i els de preescolarització universal, l’eficàcia dels quals ha estat demostrada. Aquest enfocament és important als Estats Units perquè encara no tenim un sistema d’educació infantil universal: intentem crear-lo en el segon cicle (de 3 a 5 anys), al qual ara mateix assisteixen menys del 30% dels infants, però som un dels pocs països avançats que encara no tenen aquest sistema, de manera que això continua sent una assignatura pendent. 

S’ha demostrat l’eficàcia de les polítiques que fomenten l’aprenentatge dels més menuts.

D’altra banda, si les famílies tenen problemes econòmics crònics, tot plegat influirà en la concentració dels nens i en la seva capacitat per rendir adequadament a escola.

Encara que bona part de les diferències de rendiment siguin causades per desigualtats anteriors a l’arribada a l’escola, una part considerable –entre el 30 i el 40%– d’aquesta bretxa sorgeix durant l’escolarització. ¿Podríem dir, doncs, que l’escola genera desigualtats?

Els mateixos factors familiars que generen desigualtat durant la primera infància també en poden afavorir la perpetuació durant els anys d’escola. Així mateix, ens hem de fixar en el paper dels centres. Hem trobat que, a la majoria de països desenvolupats, als nens amb més necessitats se’ls adjudiquen els professors més capaços, els que tenen més experiència. Però als Estats Units no és així. També hem vist que, en general, els nostres docents no estan tots prou qualificats.

Al Regne Unit, el Canadà i Austràlia, el sou dels professors equival de mitjana al 100%, el 95% i el 102%, respectivament, del que perceben altres llicenciats universitaris. Als Estats Units, en canvi, aquest sou se situa entorn del 67% del que guanyen altres professionals amb formació superior.

¿Per què sembla que als Estats Units es tenen menys expectatives que en altres països sobre el rendiment dels alumnes?

Crec que en molts països els nens se separen segons les capacitats, la qual cosa demostra que es tenen expectatives diferents en aquest aspecte i es creu que cada infant assolirà nivells també diferents. A tots els països s’han seguit estratègies d’aquest tipus, però em sembla que ara n’hi ha molts que avancen cap a un model més inclusiu, més integrador. En aquest sentit, Finlàndia és realment exemplar. No tan sols els seus professors tenen una qualificació i una formació excel·lents, sinó que aspiren que tots els infants aprenguin amb els mateixos materials, independentment de la seva capacitat inicial, i s’assumeix que a alguns els caldrà més ajuda que a d’altres.

Em sembla que als Estats Units tendim a classificar les coses, a classificar els nens tenint en compte quins poden assolir el nivell màxim en matemàtiques i quins es quedaran en un nivell més baix. Per tant, estem condemnant certs nens a tenir menys rendiment.

El llibre parla també de l’obsessió dels pares per invertir en activitats extraescolars, i diuen que això s’ha convertit en una mena de «cursa d’armaments». ¿A què es refereixen exactament?

Una altra cosa que no sabia abans de començar la recerca és que aquest deler és un fenomen molt propi dels Estats Units. En aquest país hi ha hagut un augment de la desigualtat econòmica i social; els progenitors estan més preocupats que abans pel futur dels seus fills, i la capacitat per invertir en els fills també ha esdevingut més desigual. Quan es conjuguen tots aquests elements, la inversió en els fills s’acaba convertint en una espècie de «cursa d’armaments». Abans, la despesa dels pares en educació infantil, en llibres i joguines o bé en activitats extraescolars no variava gaire segons la posició socioeconòmica, però avui aquestes inversions creen una bretxa cada vegada més gran. I això explica en gran manera per què els infants arriben a escola amb un bagatge molt més desigual.

¿Quines solucions polítiques s’haurien d’aplicar a les escoles per reduir aquestes diferències?

Com que una part considerable de la desigualtat sorgeix durant els anys d’escola, també examinem algunes polítiques centrades en aquests anys. Caldria homogeneïtzar més el currículum, i això contribuiria a fomentar expectatives més uniformes per a tots els nens. 

Combatre les desigualtats durant la infància és beneficiós per al futur de la societat.

Ja hem parlat de la necessitat de millorar la qualitat dels docents: és a dir, de contractar els millors i conservar-los, d’oferir als alumnes una atenció més individualitzada, d’incrementar les expectatives respecte a certs infants. Hi ha moltes coses a fer.

Entre els països analitzats, el Canadà destaca perquè destina més recursos als infants, perquè els alumnes presenten menys desigualtats i també perquè els progenitors estan més ben formats. ¿Què té d’especial, el Canadà?

El Canadà ha estat una gran sorpresa en aquest estudi. Sabíem que els seus nivells de rendiment escolar eren molt elevats, i els d’equitat, relativament alts, però no érem conscients de les diferències culturals respecte als altres països. Els pares i mares canadencs són els més formats i, independentment del nivell de formació, tots semblen compartir un gran interès per l’educació. Al llibre hi ha un gràfic molt il·lustratiu que demostra que al Canadà els progenitors menys formats, els que només han acabat l’educació secundària o ni tan sols això, llegeixen tant als seus fills com els estatunidencs que tenen formació universitària.

El llibre afirma que als Estats Units els fills de famílies amb una posició socioeconòmica baixa no despleguen tot el seu potencial i que una bona part del seu talent es perd. ¿Quines conseqüències econòmiques es deriven d’aquestes deficiències educatives?

És molt preocupant el fet que aquests nens no tan sols abandonin l’escola amb un aprenentatge i un rendiment inferiors, sinó que aquest dèficit hagi d’influir en el seu benestar i en l’aportació que faran a la societat durant tota la vida. En realitat ens estem condemnant permanentment a la desigualtat i a un rendiment escolar baix, perquè és clar que aquests infants seran els pares de la generació següent.

És per això que combatre les desigualtats en l’actual generació infantil seria tan potencialment beneficiós, perquè no tan sols ajudaríem aquests nens, sinó que també se’n beneficiaria tota la societat, ja que així tindríem treballadors més productius i qualificats, i també una nova generació de pares i mares més ben preparats.

¿Quines lliçons haurien d’extreure els responsables polítics d’aquest llibre?

Als Estats Units, i també als altres països, hi ha massa nens que es queden enrere. I això no té per què ser així; es poden prendre mesures que fomentin rendiments més equitatius: polítiques de suport a l’educació infantil, per complementar els ingressos de les famílies de nivell socioeconòmic més baix i per millorar la qualitat de l’ensenyament i de l’aprenentatge a les escoles.

Entrevista per Sara Jerving

Classificació

Etiquetes

Temàtiques

Continguts relacionats

Capitol

Una proposta de renda fiscal universal per a Espanya

La proposta d’una renda fiscal universal busca convertir el mínim vital definit en l’IRPF en una autèntica renda garantida per assegurar a tots els ciutadans un nivell d’ingressos mínim.

Capitol

Canvi tecnològic i renda bàsica

El canvi tecnològic sembla afavorir una augment de la polarització salarial i de la desigualtat. En aquest context, la renda bàsica universal s’entreveu com una mesura per compensar els més desafavorits pels canvis en els sistemes de producció.

Capitol

Els complements salarials i la garantia d’ingressos: possibilitats i límits

Es pot garantir una renda a tota la societat assignant alguna mena de complement als salaris? Repassem les característiques principals dels complements salarials a partir de diferents experiències, especialment anglosaxones.

Capitol

Problemes d’incentius: renda bàsica universal versus prestació d’ingressos mínims

Anàlisi comparada de la renda bàsica i la prestació d’ingressos mínims. S’analitzen els efectes de totes dues opcions sobre l’oferta de feina, els costos de finançament o els problemes d’englobar aquestes mesures en el context internacional.  

Capitol

La renda bàsica (incondicional). Per què és important per a la llibertat i com es pot finançar

En aquest capítol es fa una anàlisi de la renda bàsica partint de dues qüestions essencials: és justa? i és viable? S’aborda principalment la relació de la renda bàsica amb la llibertat de l’individu. 


També et pot interessar

Dossier

L'educació com a ascensor social

L'educació com a ascensor social

Educació Inclusió Social

L’educació, la recerca i el coneixement són els eixos fonamentals per predir el desenvolupament futur d’un país. El Dossier aborda el paper dels estudis com a ascensor social i la presència a les aules d’alumnes d’origen immigrant. 

Article

Ampliar i millorar la formació per a les persones ocupades: una necessitat

Ampliar i millorar la formació per a les persones ocupades: una necessitat

Educació

La formació dels treballadors és vital per millorar-ne l’ocupabilitat. A Espanya, però, des de la crisi s’hi inverteix un 50% menys i els agents socials amb prou feines participen en la definició d’accions de formació contínua.

Article

Sobrequalificació i desocupació juvenil. Dinàmiques d'inserció laboral dels titulats universitaris

Sobrequalificació i desocupació juvenil. Dinàmiques d'inserció laboral dels titulats universitaris

Educació

La crisi econòmica que s’ha viscut al país ha ocasionat que cada vegada més joves es decantin per allargar els estudis davant la manca de perspectives laborals. Aquest fet ha provocat una sobrequalificació del jovent i la consolidació de l’atur.