Janet Currie és professora d’Economia i Afers Públics a la Universitat de Princeton, codirectora del Programa d’Infància i Famílies de l’Oficina Nacional de Recerca Econòmica dels Estats Units i membre de l’Acadèmia Nacional de Ciències, l’Acadèmia Nacional de Medicina i l’Acadèmia de les Arts i les Ciències dels Estats Units. Les seves anàlisis sobre els efectes que tenen les diferències socioeconòmiques, les amenaces ambientals i la manca d’accés a l’atenció mèdica en la infància són pioneres i han tingut un gran impacte. Nascuda al Canadà, va ser la primera dona a presidir els departaments d’Economia de les prestigioses universitats de Columbia (2006-2009) i Princeton (2014-2018).

Com és que una experta en economia com vostè va fer de la pobresa infantil el seu principal camp de recerca?
El motiu té a veure amb la manera com em van educar. Com que la meva mare era treballadora social, vaig conèixer de prop i des de ben petita els problemes que han d’afrontar les persones sense recursos. Sempre m’he sentit molt compromesa amb les injustícies socials, sobretot si els qui les pateixen són nens. En el cas dels adults amb necessitats podem dubtar si la situació de pobresa en què es troben és deguda a les males decisions que han pres o a les accions empreses, però en el cas dels infants és molt clar que no hi tenen cap responsabilitat, simplement han tingut la pega d’haver nascut en un context de pobresa. I crec que, com a societat, tenim l’obligació d’ajudar-los.
Als països desenvolupats observem diferències remarcables en els nivells de pobresa infantil. Els Estats Units o Espanya, per exemple, presenten taxes molt altes, encara que no són països pobres. Com s’explica això?
En primer lloc, cal fer una precisió metodològica: als Estats Units la pobresa es mesura d’una manera diferent que a Europa, i això explica en part les diferències. A Europa es considera pobra la gent que té ingressos per sota d’un valor determinat respecte a la mediana d’ingressos, mentre que als Estats Units la mesura oficial de pobresa es basa en els ingressos i en el cost d’una cistella de menjar que cobreix les necessitats nutricionals bàsiques.
Durant les últimes dècades, la majoria de diners que els Estats Units destinen a combatre la pobresa són béns i serveis que no es mesuren en termes monetaris (els anomenats in-kind programs): assistència a l’habitatge, ajudes financeres, atenció mèdica, etc. Però aquestes prestacions no es tenen en consideració a l’hora de mesurar la pobresa, la qual cosa provoca que l’opinió pública tingui una percepció inexacta de les xifres de pobresa.
Alguns ciutadans pensen: «Vaja! Des dels anys setanta hem gastat molts diners per reduir la pobresa infantil i resulta que tenim la mateixa ràtio de nens pobres que aleshores. Això vol dir que els programes socials no funcionen». És evident que això no s’ajusta a la realitat.
Arran d’aquest malentès van sorgir programes governamentals com ara el Crèdit Tributari per Ingrés del Treball (EITC) i el Programa d’Assistència Nutricional Suplementària (SNAP), que sí que incideixen en les variables que l’Oficina del Cens té en compte per definir el llindar de pobresa i que, de fet, han contribuït perquè la pobresa infantil es reduís en un 50% entre el 1970 i el 2016.
Un dels debats recurrents en l’esfera política és precisament si la pobresa s’ha de mesurar sobre la base dels ingressos familiars, o bé en relació amb el consum.
Els anys seixanta, tant als Estats Units com a Espanya, hi havia molta gent que no tenia aigua corrent a casa ni electrodomèstics de cap mena. Avui dia, pràcticament tothom té una nevera a casa i disposa dels serveis bàsics. Fins i tot les persones més pobres tenen un smartphone. L’estàndard de vida ha canviat molt en poques dècades. No té sentit mesurar la pobresa tenint només en compte l’accés als béns de consum, perquè el cost de la vida és molt diferent a cada país, i fins i tot en àrees diverses d’un mateix país.
En qualsevol cas, encara que tinguem en compte tots aquests factors, continua sent veritat que els Estats Units tenen una taxa de pobresa alta per comparació a altres països desenvolupats. Les últimes dades de què disposem són del 2015. S’estima que aleshores hi havia més de 9,6 milions d’infants (el 13% del total) que vivien en llars sota el llindar de pobresa, dels quals 2,1 milions (el 2,9% del total) en situació de pobresa extrema. No cal dir que aquestes xifres són excessives. Crec que s’expliquen sobretot per una qüestió molt senzilla: no gastem tants diners com la majoria de països europeus a l’hora de protegir la gent que es troba a la part inferior de l’escala de distribució dels ingressos.
Segons la seva experiència, quina mena de programes contra la pobresa infantil són més efectius?
No fa gaire he participat en una recerca per a l’Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units amb l’objectiu de reduir la pobresa a la meitat en deu anys. Després d’analitzar detalladament els diferents projectes i les accions que podríem emprendre, hem arribat a la conclusió que l’objectiu que ens proposàvem s’aconseguiria simplement aplicant els programes que ja estan en marxa.