«Els nostres fills se saben espavilar perfectament a YouTube, però no tenen ni idea de com funciona una aspiradora»

José van Dijck, professora a la Universitat d’Utrecht i especialista en mitjans de comunicació digitals

José van Dijck és acadèmica, investigadora, divulgadora i professora universitària. La seva principal àrea de recerca són els mitjans de comunicació digitals. Ha estat degana de la Facultat d’Humanitats de la Universitat d’Amsterdam i presidenta de la Reial Acadèmia Holandesa de les Arts i les Ciències. La seva obra The Culture of Connectivity (La cultura de la connectivitat, 2013) és un referent en l’àmbit de l’estudi de les xarxes socials. Ara publica The Platform Society (La societat de les plataformes, 2018), una reflexió sobre com les grans plataformes d’internet estan canviant tots els sectors de la societat.


Una de les claus de la seva recerca és el canvi de paradigma que suposa el pas de la “cultura de la connectivitat” al que vostè anomena “la societat de les plataformes”. A què es refereix?

El que intentem argumentar al meu últim llibre –The Platform Society (2018), escrit en col·laboració amb Thomas Poell i Martijn de Waal– és que les plataformes explotades pels cinc gegants d’internet (Google, Amazon, Microsoft, Facebook i Apple) estan construint una mena d’infraestructura en línia de la nostra vida.

Des de fa més de quinze anys, però de manera més rellevant durant els últims cinc, aquestes plataformes han adquirit un paper crucial en les nostres vides. S’han infiltrat totalment a la nostra esfera privada, fins al punt que determinen com ens comuniquem, com comprem i fins i tot com ens comportem.

Facebook, molt especialment, està penetrant en tots els aspectes de la vida de les nostres comunitats, tant des del punt de vista públic com privat.

Nosaltres hem centrat la nostra recerca en quatre sectors: l’educació, el transport urbà, la informació (les notícies) i la salut. I la conclusió és que aquests quatre àmbits de la nostra societat han quedat completament colonitzats. Per això parlem de la “societat de les plataformes”.
 

Fa èmfasi en com aquestes plataformes han fet canviar la nostra manera de comunicar-nos. Com creu que afecten l’àmbit de l’educació, i especialment els nadius digitals i la seva manera de relacionar-se?

Si observem qualsevol pati d’escola, veurem que els nens es continuen comunicant directament. Però ara han estès una gran part de les relacions amb els seus amics al món digital. Moltes de les seves relacions informals es desenvolupen a través de xarxes que utilitzen constantment, com Instagram o Snapchat, que en edats primerenques ja són més populars que Facebook. L’arquitectura d’aquestes plataformes determina les formes de comunicació i de comportament dels nens i els adolescents.

Ara molts nens tenen una identitat digital. La seva personalitat mateixa està basada, en gran mesura, en la manera com es comuniquen a través de les xarxes. N’hi ha que tenen un videoblog a YouTube que fan servir per comunicar-se diàriament amb els seus seguidors, molts dels quals són desconeguts. Es comporten com si fossin dalt d’un escenari d’acord amb aquesta identitat digital que ells mateixos s’han creat.

El que no deixa de sorprendre’m és que joves de 12 a 14 anys tinguin una presència digital tan marcada. És quelcom que nosaltres no vam tenir. Ens comunicàvem per telèfon o per carta. Per això és fonamental que els adults ens esforcem per entendre com es relacionen els nostres fills en aquest nou context digital: què fan quan naveguen per internet?, com es presenten en públic?, com es comporten?

“Molts nens s’han creat la seva pròpia identitat digital i es comuniquen per internet com si fossin dalt d’un escenari”

En aquest sentit, què creu que poden fer els pares i els professors per educar els joves en l’ús d’aquestes noves plataformes?

El problema és que molts pares saben menys sobre el funcionament de les xarxes socials que els seus fills, fins i tot que nens molt petits, de 8 a 10 anys. Molts d’ells se saben espavilar perfectament a YouTube, però no tenen ni idea de com funciona l’aspiradora de casa seva.

Són molt traçuts tècnicament, però, tanmateix, desconeixen els mecanismes que s’amaguen darrere les xarxes socials, quina és la seva infraestructura i què hi ha darrere d’aquestes eines. Explicar-los-ho és feina de pares i professors.

Crec que és molt important que no intentem prohibir-los l’ús de la tecnologia, sinó que hem de fer un esforç per entendre què és el que atreu els nostres fills de les xarxes socials. I, sobretot, fer-los comprendre que les activitats que duen a terme per internet tenen un rerefons, que hi ha una contrapartida a l’ús d’aquestes eines que tant els entretenen i els faciliten la vida.
 

De quines contrapartides estem parlant?

D’una banda, hi ha el tema de la privacitat, un aspecte del qual els nens no són conscients. Correspon als pares i als professors explicar-los qui hi pot haver darrere les seves converses o mirant els seus vídeos de YouTube. Els nens han de millorar el seu alfabetisme digital per entendre què és el que aquestes plataformes aconsegueixen d’ells a canvi d’obrir-los la finestra a aquest món global que és internet.

Una altra qüestió que cal tenir en compte és la seguretat, que té diversos vessants: d’una banda, a la xarxa hi ha molts pirates informàtics, i de l’altra, cal vigilar la manera com es comuniquen i interactuen els menors a la xarxa per prevenir el ciberassetjament. Els nens poden ser molt cruels en els comentaris que fan a través de Facebook o Twitter.

Finalment, hi ha el perill de les addiccions. I no només a les plataformes de joc, sinó també a llocs com YouTube, que tenen un alt component addictiu.

“Cal prevenir el ciberassetjament. Els nens poden ser molt cruels en els comentaris que fan a les xarxes socials”

En resum, no té sentit prohibir-los l’ús de les xarxes socials, però els pares han d’educar els fills perquè siguin conscients del context que envolta l’ús d’aquestes plataformes. També n’han de conèixer els inconvenients, tenint en compte la quantitat de temps que passen a internet, que nosaltres òbviament hem de limitar. D’altra banda, els hem d’explicar de quina manera aquestes plataformes utilitzen la seva identitat i com funcionen des del punt de vista comercial. És a dir, com guanyen diners, perquè totes tenen ànim de lucre.
 

Un altre aspecte clau és la manera com aquestes plataformes han alterat l’estructura mateixa de les nostres comunitats i com afecten la cohesió social. Pensem en l’exemple d’Airbnb i fins a quin punt ha contribuït a canviar els barris d’algunes ciutats europees, com ara Barcelona.

Sí, és una bogeria veure com aquestes plataformes han transformat completament les dinàmiques del turisme. A la meva ciutat, Amsterdam, Airbnb ja acumula una quarta part de les opcions d’allotjament. Tenim una població d’uns 800.000 habitants i cada any rebem prop de 21 milions de turistes. Airbnb és responsable del 20-21% d’aquest flux turístic, cosa que significa que s’ha convertit en una força increïblement potent.

Aquests últims anys la ciutat ha hagut d’afrontar aquest desenvolupament sobtat, que és terriblement difícil de regular. I aquest és un concepte clau de la nostra recerca: plataformes que sorgeixen del no-res, però que intenten infiltrar-se en una societat formada per sectors convencionals i que està regulada per abordar situacions pròpies del comerç tradicional.

“Cal negociar amb Airbnb per defensar l’espai públic i protegir els ciutadans”

A Barcelona, alguns ciutadans associen la irrupció d’aquestes plataformes a un augment excessiu dels preus del lloguer, cosa que ha fet que els veïns hagin començat a organitzar-se per defensar-se davant els canvis que afecten els seus barris i que l’Ajuntament hagi paralitzat la concessió de llicències per a pisos turístics. Veurem el mateix en altres països?

Crec que aquests moviments tenen sentit dins d’una societat, perquè les ciutats estan perdent la capacitat de regular on resideix la gent. Aquest poder comença a traspassar-se a grans companyies que tenen la seu a Silicon Valley, amb prou feines estan regulades i no pertanyen a cap país o ciutat, encara que hi operin. Per tant, no comparteixen les mateixes lleis ni els mateixos interessos que pugui tenir vostè que viu a Barcelona. Crec que hauríem de ser molt més conscients de l’espai públic que estem cedint a aquestes plataformes.

Hem de recuperar els valors públics. I és una cosa que aquests últims anys ja s’està començant a fer. L’Ajuntament d’Amsterdam ja ha pres algunes mesures: per exemple, ha reduït de 60 a 30 els dies que un propietari pot llogar el seu apartament a través de plataformes en línia. I vol reduir aquest temps a 10 dies a les zones del centre de la ciutat, on gairebé tots els allotjaments disponibles pertanyen a Airbnb. I, com a contrapartida, ampliar-lo fins a 60 dies o més als afores, on no hi ha tanta densitat.

Per tant, ens cal negociar amb aquestes plataformes per defensar l’espai públic i tota la gent que el fa servir. Però primer hem d’estipular quins són els nostres valors públics i quins drets volem defensar com a ciutadans.
 

Però aquest intent de regular el sector no queda lliure de crítiques, sobretot en països com Espanya, on el turisme és un sector molt important.

És clar, el turisme és una gran font d’ingressos. Hi ha ciutadans que es guanyen la vida llogant casa seva a través d’Airbnb. Però això és una font de problemes per a altres persones, que han de suportar les conseqüències del turisme de masses, o veure com al seu barri els lloguers augmenten de manera exponencial. Hem d’afrontar totes aquestes conseqüències com a comunitat.

Amb tots els respectes, Airbnb és una plataforma excel·lent en el que fa, però no està regulada. No té interès en els ciutadans. Només li interessen els beneficis, com a la resta de plataformes. I justament és aquesta negociació dels valors públics el que més m’interessa. Com hem arribat a permetre que aquestes plataformes s’instal·lin a la nostra societat sense plantejar-nos què és el que necessitem protegir com a ciutadans pel fet que es tracta de valors públics d’una societat democràtica?
 

Les taules de negociació hauran d’incloure representants de tots els grups d’interès, sense els quals aquestes empreses no poden operar...

Cada situació és diferent. Hi ha diversos nivells de negociació i tots són importants. Començant per institucions com les escoles, per exemple. Les escoles han de negociar de quina manera permeten que les plataformes entrin al sistema educatiu. En l’àmbit institucional, hem de decidir si permetem o no que Google entri a les aules: volem que els alumnes utilitzin serveis com Google Docs? És una decisió important perquè hi ha en joc qüestions com la privadesa.

També hi ha l’àmbit local: ciutats com Barcelona o Amsterdam han de negociar directament amb plataformes com Uber o Airbnb.

Després ve l’àmbit nacional. Els països estan obligats a negociar constantment amb aquestes plataformes perquè actuen com a proveïdors d’una part de la infraestructura nacional. Pensem en els sistemes nacionals de radiodifusió, per exemple. Abans els canals de televisió públics estaven limitats a l’àmbit nacional o regional; ara Google, Facebook, YouTube i altres plataformes també s’han anat apropiant d’aquest espai públic.

I, a escala internacional o supranacional, Europa ha de tenir un paper molt important. Europa hauria de crear un contrapoder per plantar cara a aquest poder global que sorgeix des de Silicon Valley.

Ja s’ha actuat en aquest sentit amb el Reglament europeu de protecció de dades. Primer es va intentar regular la protecció de dades des d’un punt de vista únicament nacional, però ens vam trobar davant una amalgama de polítiques de privadesa nacionals, per la qual cosa era més lògic tenir una normativa europea comuna com la que acaba d’entrar en vigor aquest any.

Així doncs, des de cadascun d’aquests nivells hem de veure com podem negociar amb aquestes plataformes.
 

Creu que els responsables polítics i legislatius tenen en compte les recomanacions que arriben des d’institucions acadèmiques o universitats com la seva?

Cada vegada més. Fins al 2016 no s’havia reflexionat realment sobre el tema. Però el 2017 va ser l’any del canvi, sobretot arran de l’escàndol que va suposar la responsabilitat de Facebook en la filtració de dades que presumptament va afectar el resultat de les eleccions dels Estats Units. Em temo que a partir d’aquell moment els nostres responsables polítics van començar a sentir una mica de pànic. S’han adonat que aquestes plataformes estan fent canviar el teixit mateix de la nostra democràcia.

Al llarg dels últims mesos, responsables de diverses àrees de l’Administració han començat a demanar-me ajuda i consell: com podem negociar amb les plataformes?, com podem fer que els valors públics siguin prioritaris?, com podem oferir diverses solucions? Aquestes preguntes són cada vegada més freqüents. Així que soc optimista i crec que els governs i els reguladors s’estan adonant de la necessitat de negociar amb aquestes plataformes.
 

Per acabar, creu que aquesta evolució cap a la “societat de les plataformes” ha contribuït a ampliar o a reduir la bretxa digital, especialment si pensem en persones en risc d’exclusió social, que sovint no tenen accés a les noves tecnologies o no entenen com funcionen?

La bretxa digital s’està ampliant a causa del poder que estan acumulant les cinc grans companyies. I, a més, és una bretxa que s’accentua en diferents àmbits. D’una banda, les desigualtats cada vegada són més grans entre la gent que utilitza les noves tecnologies i la gent que no hi té accés.

Però també està sorgint una bretxa tecnològica. Aquestes plataformes són cada vegada més sofisticades. Cada vegada és més difícil entendre com funcionen, perquè s’hi introdueixen tecnologies com la intel·ligència artificial, algoritmes complexos, etc. Són sistemes extremament complicats. Conèixer com funcionen només és a l’abast d’una petita quantitat de persones molt ben informades i amb unes habilitats tecnològiques especials.

Entendre els algoritmes de Facebook o de Google, que bàsicament defineixen les notícies que ens arriben, s’ha convertit en una mena de privilegi a la nostra societat. Aquesta gran bretxa de coneixement entre la gent que té el poder de distribuir els continguts –i de definir què veurem en primer lloc o què no arribarem a veure– i la resta de la gent, que simplement es troben en la posició d’acceptar el que veuen, em sembla molt preocupant.
 

Per això ens arriben tantes notícies falses...

El debat sobre el hate speech (el discurs de l’odi) i les fake news és extremadament important. Les notícies falses no es creen simplement en un lloc i nosaltres les veiem per casualitat. És tot un entramat de distribució dirigit que decideix què ens arriba i què no. I aquesta classe de poder el controlen un grapat de grans plataformes el funcionament de les quals cada vegada és més difícil de comprendre.

En definitiva, hi ha una bretxa de coneixement que comporta una bretxa de poder. I aquesta és una qüestió que, sens dubte, cal abordar.

 

The Platform Society. Public Values in a Connective World

José van Dijck, Thomas Poell, and Martijn de Waal

Oxford University Press (2018)


Entrevista per Juan Manuel García Campos

Classificació

Autora

José van Dijck, professora a la Universitat d’Utrecht i especialista en mitjans de comunicació digitals

Etiquetes

Temàtiques

Continguts relacionats

Entrevista

«La cultura pertany a les classes altes. Costa d’atreure-hi les famílies amb nivells d’educació més baixos»

Com es pot augmentar el consum cultural de les noves generacions i, especialment, el de les famílies amb nivells educatius més baixos? Françoise Benhamou hi aporta algunes claus en aquesta entrevista.

Article

La nova generació de tecnologies digitals a Espanya

La nova generació de tecnologies substituirà les feines més rutinàries? Descobreix l’impacte de l’automatització en el món laboral.


També et pot interessar