Sorcha Edwards és la secretària general de Housing Europe, la federació europea d’habitatge públic, cooperatiu i social. La missió principal d’aquesta agrupació d’entitats socials és treballar perquè tots els ciutadans europeus tinguin un habitatge digne que els permeti d’assolir el seu potencial màxim, sobretot aquells que viuen a les àrees més desafavorides. Com a responsable de les relacions institucionals de Housing Europe, dona veu a una lluita que fa 30 anys que promou polítiques d’habitatge inclusives i una transició energètica justa a la UE i a tot Europa.

Quin és avui el problema principal de l’habitatge a Europa?

Sense cap dubte, que sigui assequible.

És un problema que afecta de la mateixa manera tots els països?

Afecta la majoria de les grans capitals europees. Hi ha un abisme cada vegada més gran entre l’augment dels ingressos i l’augment dels preus de l’habitatge. Però la gran dificultat que hem d’afrontar és la manca d’habitatge assequible en aquells llocs on hi ha oportunitats educatives i laborals.

Què vol dir exactament?

No es tracta només de poder dormir a cobert, sinó de fer-ho en un lloc on puguis accedir als serveis, a la formació i a la feina que necessites per arribar al teu potencial màxim. Aquest és el principal escull amb què topem.

Veiem com els estudiants han de rebutjar les places universitàries que han aconseguit perquè a les grans ciutats no troben allotjament, o no poden assumir-ne el cost. Passa el mateix amb els professors o els professionals de la salut, que han de renunciar a oportunitats laborals perquè no poden trobar un habitatge assequible al lloc on troben feina. I això costa molts diners als estats.

Quina és la relació entre habitatge i inclusió social?

El vincle entre l’habitatge i les desigualtats que impedeixen la inclusió social s’estableix des d’un nivell molt elemental. Són dos conceptes que es reforcen mútuament: si la casa o el barri on vivim fan de mal viurehi, és molt més difícil accedir a una bona educació i a una bona feina, i per tant, progressar. I això es transmet de generació en generació. L’expressió més dramàtica de tot plegat són els desnonaments.

Tenim dades que demostren que costa més diners desnonar algú que no pas mitjançar amb els residents que tinguin deutes. Així que, per millorar la situació, també s’haurien de canviar les lleis.

Quina mena de gent queda exclosa del mercat de l’habitatge?

Avui ja no parlem de desnonaments relacionats amb el comportament antisocial, o de persones sense llar per culpa de les seves addiccions, sinó de manca d’habitatge per motius econòmics. És un fenomen creixent, i el cost humà i social és molt gran, perquè ja no afecta només els grups socials desafavorits, sinó també els grups de població amb ingressos mitjans.

Una part cada vegada més gran de la població està en risc de no poder mantenir la casa on viu, i això és un fracàs del mercat immobiliari: no s’ofereixen prou habitatges a un preu adequat per a les persones. Per això hem de fer les coses d’una manera diferent.

Com definiria un habitatge assequible adequat?

Encara que no hi ha estàndards consensuats per a referir-nos a aquesta qüestió, fem servir l’indicador d’Eurostat, l’oficina estadística de la Unió Europea: aquella situació en què «la gent no destina més del 40% dels seus ingressos a l’habitatge».

En aquest 40%, naturalment, hem d’incloure-hi el cost de l’energia. Per tant, ens cal una millor legislació a escala europea en matèria d’eficiència energètica. El 2020 caldria haver deixat de construir habitatges precaris. Hem de construir habitatges molt eficients energèticament, amb totes les necessitats cobertes mitjançant les energies renovables

A parer seu, hauríem de canviar les normes?

És obvi que cal millorar l’entorn regulador. Necessitem, per exemple, una normativa més estable en el mercat de lloguer, perquè si manca la protecció –tant per als propietaris com per als llogaters–, el lloguer no serà una opció assequible a llarg termini.

Tot i així, encara que és important fer canvis legislatius, amb això no n’hi ha prou. És només una part petita del trencaclosques. Hi ha moltes altres actuacions necessàries, com ara una intervenció en el costat de l’oferta que fomenti la construcció de més habitatges assequibles de lloguer.

Què hi podem fer els ciutadans?

La mobilització ciutadana és un punt clau en aquest sentit. El debat sobre l’accés a un habitatge digne és present a tot Europa. Al Regne Unit fa anys que es parla de la «generació de lloguer». Es refereix a una generació que, si no fem canvis radicals, mai no tindrà una casa en propietat. 

Veiem com en molts països hi ha gent que s’està rebel·lant davant d’aquesta situació. Sorgeixen moviments des de la comunitat, sovint liderats per joves, que comencen a actuar als seus barris contra fenòmens com ara la gentrificació o la pujada de preus dels habitatges. Hem d’escoltar aquests ciutadans i donar-los suport. En algunes capitals europees s’estan fent progressos importants per pal·liar les conseqüències de l’aparició de plataformes com Airbnb. El pas següent és que hi intervinguin els reguladors de la UE, de la mateixa manera que van actuar en altres qüestions que estaven fora de control, com per exemple els càrrecs pel roaming. Crec que això arribarà aviat.

D’altra banda, a Europa ja hi ha moltes organitzacions que construeixen habitatges de qualitat i assequibles sense ànim de lucre. Housing Europe treballa braç a braç amb aquests col·lectius, tant si són empreses de construcció públiques com entitats socials, cooperatives d’iniciativa ciutadana o «community land trusts» (fons d’inversió comunitaris que proveeixen d’habitatges assequibles en propietat a llocs on el sòl es manté a un preu inferior al del mercat).

Ens podria oferir algunes xifres per entendre la dimensió d’aquesta mena d’iniciatives?

La nostra associació representa 43.000 proveïdors d’habitatge a 24 països. Junts administren més de 26 milions de llars,  aproximadament l’11% dels habitatges que hi ha a Europa. Tots els països europeus tenen aquesta mena d’organitzacions, i en alguns casos tenen una forta tradició, que es remunta a més de 100 anys.

Es tracta d’organitzacions que construeixen habitatges assequibles i de qualitat sense ànim de lucre. Per tant, han de formar part del trencaclosques que conforma el sector de l’habitatge. Naturalment, dins un marc regulat. Per exemple, a Àustria l’any passat les cooperatives de construcció sense ànim de lucre van construir el 18% dels habitatges de tot el país. I a Suècia, les cooperatives o empreses municipals d’habitatge representen el 21% de les llars.

A Espanya hi ha organitzacions semblants a aquestes?

Sí; la majoria són de caràcter públic. Però en un entorn de dificultats econòmiques, les organitzacions públiques pateixen problemes de finançament: les subvencions són insuficients, hi ha retallades pressupostàries... I, d’altra banda, la majoria de l’habitatge protegit a Espanya és de propietat, de manera que hi ha problemes d’estoc d’habitatges de lloguer protegit. 

Hi ha diverses iniciatives en marxa, però no obtenen prou suport, perquè no tenen accés a sòl edificable o bé perquè no aconsegueixen el finançament adequat durant un període de temps prolongat. No hi ha dubte que aquesta part de l’oferta ha de créixer a Espanya i a tot Europa, però potser hem d’esperar un temps perquè es donin les condicions adequades per a construir més habitatges sense ànim de lucre.

¿Hay evidencias que demuestren que la vivienda asequible y adecuada es una inversión atractiva?

Sí, las hay. Recientemente hemos colaborado en un estudio de una agencia independiente vinculada a la UE que evalúa cuánto le cuesta a la economía europea tener viviendas inadecuadas. L’estimació és que el cost que representa no invertir en habitatges puja a 194.000 milions d’euros cada any.

Una de les parts més importants és el cost relacionat amb la sanitat. La salut de les persones es veu molt afectada si els habitatges no estan en condicions. Els que viuen en cases massa caloroses, o massa fredes, acaben emmalaltint. I aleshores els sistemes sanitaris públics han d’assumir el cost d’assistència a aquests malalts.

D’altra banda, col·laborem amb organitzacions que calculen quant estalvien a l’economia els habitatges de bona qualitat. I ho fan tot parant atenció a diferents criteris. Per exemple, quants diners podrien destinar els ciutadans a l’economia local –i, per tant, a fomentar el comerç– si no haguessin de despendre la majoria dels seus ingressos en el lloguer de la casa on viuen.

Un altre exemple: quants diners podrien estalviar les administracions públiques en el sistema d’atenció a la gent gran si poguessin viure a casa seva més temps? Parlem de quantitats molt grans. Pensem fins i tot en coses tan simples i quotidianes com ara els sobrecostos associats a les nits addicionals d’hospitalització quan algú té una malaltia, un accident o una lesió. Els estats estalviarien milions d’euros per cada nit de llit en un hospital si els habitatges tinguessin les condicions adequades per acollir els pacients que ja tenen l’alta.

És vostè optimista davant el futur?

Diria més aviat que estic esperançada. No goso fer servir la paraula optimista. L’important és que tinguem una visió comuna molt clara sobre el futur que volem per a les nostres ciutats: que tinguin els serveis necessaris perquè la gent pugui desenvolupar-hi tot el seu potencial, tant si són estudiants com professors, infermers, famílies immigrants o infants; que siguin inclusives, que es tinguin en compte els objectius de desenvolupament sostenible, que hi hagi justícia social i que es respecti el medi ambient. 

Hem d’aconseguir incorporar a aquesta idea tanta gent com sigui possible: proveïdors d’habitatge sense ànim de lucre, cooperatives, empreses d’habitatge públic, però també les ciutats i els seus habitants. I hem d’expressar aquestes idees en termes econòmics, per persuadir els inversors que aquest és el camí que cal seguir, també per als seus negocis.

Entrevista per Juan Manuel García Campos