«La ‘recapacitació’ és una nova manera de treballar, amb l’objectiu de millorar la independència de la gent gran»

Tine Rostgaard, Professora de Ciutadania i Persones Grans, Departament de Ciència Política, Universitat d’Aalborg (Dinamarca)

Tine Rostgaard és professora de Ciutadania i Persones Grans a la Universitat d’Aalborg, a Dinamarca. La seva recerca se centra en les polítiques d’atenció social per a les persones grans, amb un interès especial a comprendre les pràctiques d’atenció i les implicacions per a la qualitat de l’atenció. És presidenta de la Societat Danesa de Gerontologia i també editora d’Elderly and Society

La recapacitació és un procés de reaprenentatge destinat a les persones amb dependència moderada, amb la finalitat d’ajudar-los a fer amb autonomia les activitats de la vida diària perquè puguin romandre a casa seva el màxim de temps possible. Els programes es duen a terme abans que a la persona se li assigni un recurs d’ajuda (servei d’ajuda a domicili, centre de dia, residència a llarg termini, etc.). Recentment la Comissió Europea ha destacat els esforços de Dinamarca per implementar polítiques de recapacitació com una iniciativa innovadora que permet reduir els reptes que han d’afrontar els sistemes de cura. Tine Rostgaard és cocreadora i una de les màximes impulsores d’aquest programa, que s’aplica amb un èxit remarcable a diversos països del nord d’Europa, com també a Austràlia i Nova Zelanda.

 

Els darrers anys s’ha posat en qüestió la sostenibilitat dels sistemes d’atenció a la dependència i es parla d’una futura crisi en la cura a la gent gran. Quins són els factors que poden posar en perill el sistema actual?

El veritable repte és l’envelliment. Els canvis en la demografia –hi ha menys naixements i s’allarga la vida de la població– impliquen que hi haurà més gent que haurà de menester una atenció especial en l’última etapa de la vida. Per a l’any 2060 calculem un 100% d’augment en el cost de l’atenció a les persones grans per comparació al que hi invertim avui. És un increment notable que implica un gran repte.

També tenim un altre repte pel que fa a qui ha de tenir cura de la gent gran. Els cuidadors es van fent grans, tant els treballadors formals (els professionals) com els informals (familiars que tenen cura dels avis). Hem de millorar el reclutament i la retenció de personal. Són pocs els joves que cerquen feina en aquest sector, i els que ho fan no mantenen el seu lloc gaire temps, ja que aquesta feina no resulta atractiva, ni tan sols als països amb un sistema eficaç d’atenció a la dependència.

Hi ha hagut també un canvi en la mentalitat de les dones i de la gent gran. Tradicionalment, les dones s’han fet càrrec dels familiars grans. Però avui ja no és tan habitual que les famílies visquin plegades: els joves s’independitzen abans, emigren o van a viure a les ciutats. I la gent gran sovint s’estima més viure pel seu compte i no dependre de membres de la família. Això és comú a tots els sistemes culturals.

 

Quines són les polítiques que hauríem de prioritzar avui per afrontar les situacions futures?

Les polítiques en què ens hem de concentrar es troben en la línia de la recapacitació (polítiques de rehabilitació domiciliària de temps limitat). Per prevenir la dependència cal invertir en les persones grans perquè siguin capaces de gestionar les seves situacions vitals durant el màxim de temps possible. També cal que els cuidadors informals puguin atendre els seus éssers estimats i mantenir alhora el lloc de treball. Per a això cal impulsar noves polítiques laborals que permetin que la gent pugui agafar unes hores lliures o un dia complet per tenir cura dels pares o els avis. I els cuidadors formals han de rebre un sou just i obtenir més reconeixement social per la feina que fan.

 

Què és la recapacitació? En quin sentit és una política innovadora respecte a les pràctiques més consolidades en aquest àmbit?

La recapacitació (reablement) és una nova manera de treballar, amb l’objectiu essencial de millorar la independència de les persones grans. En la manera tradicional de proveir cura a la llar, el treballador social va a la casa de la persona gran i l’ajuda en les necessitats bàsiques: llevar-se, rentar-se, vestir-se i netejar la casa. Amb les polítiques de recapacitació, el que es fa d’entrada és demanar-li a la persona gran quines són les seves fites i necessitats, què li agradaria aconseguir: voldria ser capaç de sortir de casa? Anar a comprar? Quina assistència li podem oferir perquè gestioni les seves tasques diàries, de manera que no hagi de dependre d’algú que vingui a ajudar-lo? És un programa orientat a assolir objectius.

 

En què consisteix la recapacitació? Com s’aplica tècnicament?

El programa consisteix en una intervenció que dura 12 setmanes. Mantenim la figura d’un cuidador que es desplaça a casa de la persona, però en aquest cas és un terapeuta ocupacional. Es treballa la forma física de la persona gran mitjançant exercicis per enfortir-li els músculs. Al mateix temps, el cuidador li ensenya a fer servir dispositius d’assistència personal (caminadors, elevadors del llit i altres objectes ergonòmics). No parlem de dispositius digitals, sinó de tecnologies molt simples que les persones grans utilitzen activament. En canvi, sovint rebutgen les més complexes perquè creuen que no seran capaces d’utilitzar-les.

Per a augmentar la qualitat de vida de la gent gran, hem d’ajudar-los a ser més independents.

El programa se centra a fer les coses d’una manera diferent: aprendre unes rutines, fer les tasques d’acord amb els recursos disponibles i, en definitiva, anar un pas més enllà de la manera tradicional d’oferir atenció a la llar, que consisteix bàsicament que una altra persona faci les coses per tu.

 

Quins són els beneficis de la recapacitació? Quins avantatges té respecte a la rehabilitació que es practica als centres de dia i a les residències?

La diferència és que s’orienta a objectius concrets. Una de les persones amb què vaig parlar em deia que la seva filla vivia al segon pis del seu mateix edifici, però que ella no podia pujar les escales per anar-la a visitar. Ens havíem de centrar a millorar la seva forma física perquè es valgués per ella mateixa i pogués pujar a veure els seus nets més sovint. D’altra banda, ens vam assegurar que fos capaç de dur a terme tota sola les tasques personals i de la llar.

 

Aquesta millora de la capacitat del beneficiari, més que un avantatge, sembla un inconvenient...

Sí, és cert. En aquest punt el sistema és potser massa ambiciós i rep algunes crítiques. Els beneficiaris dels programes em diuen sovint: «Puc apreciar els beneficis de llevar-me del llit sense ajuda, vestir-me, banyar-me... però quin benefici trec de tornar a netejar la casa com ho feia abans?». Entenc aquesta postura, és normal que això sobti una mica.

El fet que els serveis municipals es proposin que els beneficiaris del sistema s’ocupin de netejar casa seva, encara que generi controvèrsia, és important amb vista a la sostenibilitat dels sistemes d’atenció a la dependència. Si les persones grans són capaces de fer aquestes tasques amb els seus propis mitjans, els serveis municipals estalviaran diners. Així que, idealment, aquestes polítiques produeixen un benefici doble: d’una banda, aconsegueixen que les persones grans siguin més independents i tinguin una millor qualitat de vida; de l’altra, serveixen per estalviar diners dels serveis públics.

 

Hi ha proves de l’eficiència de la posada en marxa de les polítiques de recapacitació respecte a la qualitat de vida i el fet de guanyar control i independència?

Sabem que el programa té un gran efecte quant a la millora de la qualitat de vida. Les persones guanyen independència i se senten més confiades per fer les tasques pel seu compte. Així ho demostren els resultats d’algunes recerques noruegues.

A Dinamarca encara no disposem de resultats concrets, perquè ens trobem en una etapa molt inicial de la implantació del programa a escala nacional, però tenim indicadors que demostren que aquests sistemes ajuden la gent a ser més independents i, per tant, que els cal menys ajuda un cop ha acabat el programa.

 

Hi ha evidències sobre els efectes del programa en els costos dels sistemes de cura?

Alguns resultats provisionals suggereixen que al 20% de les persones grans que s’han beneficiat de programes de recapacitació no els cal cap altre servei després de les 12 setmanes d’intervenció. Amb això ens podem fer una idea de l’estalvi que representa en els costos dels serveis socials. No obstant això, és important calcular bé quin és el rendiment de la inversió i quins són els costos a l’hora d’implementar el programa. Al començament costa molts diners perquè és força intensiu. Per tant, hem de filar molt prim en avaluar si el programa continua sent tan car en fases posteriors de la implementació o bé si resulta costós al començament i més endavant les despeses minven. Aquesta anàlisi ens ha de donar la clau per saber si la recapacitació representa un estalvi per a l’Administració o no.

L’usuari habitual dels programes de recapacitació és una persona que pateix un grau de dependència moderada.

Quin perfil tenen els beneficiaris d’aquests programes?

L’usuari habitual és una persona que pateix un grau de dependència moderada. És a dir, no són persones amb problemes severs o discapacitats greus, ni tampoc persones amb indicis de demència, sinó persones que viuen a casa seva i tenen necessitats de suport intermitent o limitacions en l’autonomia personal.

 

Què passa si la persona no es beneficia d’aquests programes de recapacitació o no hi pot participar?

Resulta problemàtic aplicar aquests programes a persones que pateixen demència senil o algun altre tipus de discapacitat cognitiva, perquè una part essencial de la recapacitació consisteix a parlar amb aquesta gent i saber quins objectius tenen. La persona ha de ser capaç de fer les seves rutines diàries i de comprometre’s a col·laborar amb els cuidadors. I això requereix un cert nivell de competències cognitives. Així i tot, estem mirant d’ampliar el programa per incloure-hi gent que pateix demència. I fins i tot l’hem arribat a utilitzar amb força èxit amb malalts terminals, ajudant-los a millorar la seva qualitat de vida en els últims dies.

 

Des de quan s’apliquen aquests programes a Dinamarca?

Aquest sistema ja funcionava el 2007 a un centenar de municipis, però des del 2015 s’ha generalitzat a tots els municipis del país. Ara es troba en fase legislativa.

 

A quins altres països s’aplica el programa? Hi ha experiències semblants als països de l’arc mediterrani?

Noruega té força experiència en l’ús de la recapacitació, i també s’aplica a Anglaterra, Escòcia, els Països Baixos, Nova Zelanda i Austràlia.

Quant als països del sud d’Europa, podem destacar que hi ha una bretxa bastant profunda respecte als països escandinaus, no tan sols pel que fa a l’ús d’aquests programes, sinó a la manera d’organitzar els sistemes d’atenció a la dependència en general. Als països del nord d’Europa tenim una estructura formal més sòlida del sistema de cura. Confiem que el govern aporti solucions per millorar el nostre benestar. Per això paguem més impostos. Disposem d’uns serveis socials molt més generosos; el 14% de les persones més grans de 65 anys reben gratuïtament serveis d’atenció a casa seva. Això no passa a molts països del sud d’Europa.

 

Ho atribueix a una qüestió cultural o econòmica?

Diria que a una combinació de totes dues. No sabria dir què va ser abans, si l’ou o la gallina. D’altra banda, nosaltres vivim en societats més individualitzades. No esperem que siguin les famílies les que tinguin cura de la gent gran. Això no vol dir que no ens importin. De fet, en algunes de les recerques que he consultat sobre la soledat de les persones grans he observat que, encara que als països del nord les persones grans més sovint viuen soles, hi ha unes proporcions més altes de soledat als països del sud d’Europa, incloent-hi Espanya.

 

Viure en família no sempre implica que hi hagi relacions d’afecte significatives...

Naturalment. Un altre factor que contribueix a la soledat és que a països com ara Espanya hi ha moltes persones d’edat avançada obligades a tenir cura de la seva parella, que sovint està malalta. Aquestes persones se senten soles perquè pràcticament no poden sortir de casa ni tenir vida pròpia.

 

Quines estratègies podem seguir per humanitzar l’atenció a la gent gran?

Crec que la recapacitació és una estratègia molt bona, perquè situa la persona al bell mig del procés de cura. Centrem la nostra atenció en les preferències i els objectius de les persones, i per tant els oferim la possibilitat de prendre decisions personals sobre la seva vida. És un sistema amb un enfocament molt individualitzat, que és la millor manera de dignificar l’atenció a les persones.

 

Entrevista per

Juan Manuel García Campos

Classificació

Etiquetes

Temàtiques

Continguts relacionats

Dossier

Família i benestar infantil

El sisè Dossier de l’Observatori Social de ”la Caixa” aporta elements de reflexió sobre la diversitat en els models de família al nostre país i com els diferents models poden condicionar el benestar dels infants.  

Article

Per què els homes no fan servir les mesures de conciliació de la vida laboral i familiar?

Segons aquest estudi, després d’una ampliació de la família només un 4 % dels pares van demanar reducció de jornada, mentre que les mares la van demanar en un 37,7 % dels casos. 

Article

Dones i homes, consum i producció al llarg de la vida. Una relació desigual

Hi ha una gran diferència entre l’activitat productiva d’homes i dones, sobretot quan són mares i dediquen molt temps a la gestió de la casa, a l’atenció dels fills i a la de les persones dependents de més edat.

Article

Els permisos parentals com a instruments per a la igualtat de gènere

Actualment, i gràcies a les polítiques encaminades a conciliar la vida laboral amb la familiar, cada vegada hi ha més homes que demanen permisos per poder criar els fills quan neixen. Aquestes noves polítiques suposen un avenç cap a la igualtat de gènere, però a Espanya encara hi ha una gran diferència en l’ús que fan d’aquests permisos els homes i les dones.

Article

Urnes buides als suburbis de les ciutats

Cada vegada hi ha més habitants dels suburbis que opten per no anar a votar. Quins motius expliquen l’abstenció extrema per part d’aquest col·lectiu en els processos electorals? Han aconseguit els nous partits arrencar més participació a les zones més desafavorides?


També et pot interessar

Bones pràctiques

Lloger assequible de "la Caixa"

Lloger assequible de "la Caixa"

Inclusió Social

Un programa que ofereix habitatge de qualitat per als col·lectius més vulnerables: joves, famílies i gent gran.

Informe

Reforçar el benestar social: de l’ingrés mínim a la renda bàsica

Reforçar el benestar social: de l’ingrés mínim a la renda bàsica

Inclusió Social

Aquest informe recull l’anàlisi sobre la situació social a Espanya i sobre la capacitat dels ajuts i subsidis existents per garantir uns ingressos mínims a tots els ciutadans, amb l’objectiu de reduir la pobresa i la desigualtat.

Informe

Salut

Salut

Inclusió Social

Aquest informe analitza quatre reptes al voltant de la salut a Espanya: millorar la salut de la població, promoure hàbits saludables, garantir l’accés a l’atenció sanitària i assegurar la viabilitat dels serveis per a la dependència.