La pobresa durant la infantesa té conseqüències al llarg de tota la vida. Sovint va acompanyada de privacions materials, de manca d’oportunitats educatives i de lleure i d’una forta estigmatització. La recessió econòmica que es va iniciar el 2008 va tenir conseqüències dramàtiques per als infants i va agreujar una situació que ja era molt preocupant abans de la crisi. El benestar dels nens va empitjorar especialment del 2008 al 2014 i, tot i una lleugera millora en aquests darrers anys, les taxes de pobresa infantil són encara avui de les més altes d’Europa.

L’enfocament que s’ha fet servir tradicionalment per analitzar la pobresa és el de la pobresa relativa. Aquest concepte té en compte els recursos econòmics de què disposa un individu en relació amb el nivell de vida de la societat on viu. Aquesta aproximació considera pobres aquelles persones que viuen en una llar amb una renda inferior al 60% de la renda mediana equivalent (tenint en compte també el nombre i l’edat dels membres de la llar).

Si utilitzem aquesta aproximació relativa a la mesura de la pobresa (grà­fic 1), observem que del 2008 al 2013 la taxa de pobresa infantil es va mantenir força estable, i va augmentar lleugerament del 2013 al 2014. La taxa de pobresa era ja molt alta des d’abans de l’inici de la crisi econò­mica. Així, el repunt de pobresa del 2014 va implicar que el 30,2% dels infants a Espanya es trobessin per sota el llindar de pobresa, mentre que per a la població general aquest percentatge era del 22,1%. Posterior­ment, entre el 2015 i el 2017, tot i el creixement de l’economia, la taxa de pobresa infantil va disminuir ben poc i es va estabilitzar entorn del 29%. El 2018 apunta una lleugera millora però caldrà veure si aquesta tendència es confirma en el futur.

Els resultats són encara més preocupants si analitzem les dades de la pobresa ancorada (gràfic 2). Aquesta mesura reflecteix millor l’empo­briment de la societat durant un període de crisi i es calcula ancorant (fixant) el llindar de pobresa en un moment del temps (en aquest cas, el 2008) i actualitzant-lo amb l’evolució dels preus per tenir en compte possibles canvis en el cost de la vida (Ayllón, 2015, 2017). A diferència de la mesura de la pobresa relativa, amb aquesta aproximació el llindar de pobresa no disminueix al llarg del temps encara que les rendes del conjunt la població sí que ho facin.

Analitzant les dades de la pobresa ancorada (gràfic 2), hi observem un important deteriorament de la situació dels infants a Espanya durant la crisi. En tan sols sis anys, la taxa de pobresa va pujar del 26,9% (2008) al 38,9% (2014) entre la població infantil. Aquest empitjorament de la situació econòmica és general per a tota la població, però és particular­ment intens en el cas d’infants i joves. El 2014 quatre de cada deu infants vivien per sota del llindar de pobresa ancorada. A partir del 2014, i amb la millora de la situació econòmica general, la taxa de pobresa ancorada infantil ha disminuït fins a situar-se en el 29,9% el 2018. Tot i això, val la pena notar que la taxa de pobresa ancorada entre els infants és encara molt superior a la prèvia a la crisi.

La crisi econòmica no va afectar tots els infants de la mateixa manera. La relació dels progenitors amb el mercat de treball i la composició de l’estructura familiar són dos dels factors principals que expliquen el risc de pobresa durant els primers anys de vida.

Una manera d’avaluar l’impacte de la crisi sobre el benestar infantil con­sisteix a analitzar el nombre de nens i nenes que viuen en llars amb una baixa intensitat laboral. Els membres d’aquestes famílies treballen menys d’un 20% del seu potencial i, per tant, quasi no tenen ingressos provinents del mercat de treball. Hi ha una estreta relació entre viure en una llar amb una baixa intensitat laboral i patir pobresa infantil. Aquesta relació, però, no és només conseqüència de la crisi econòmica: el 2008, el 71,7% dels infants que vivien en llars amb baixa intensitat laboral eren pobres, la qual cosa mostra la desprotecció que pateixen els menors que hi viuen, fins i tot en èpoques de bonança econòmica.

El 2008, el 7,2% dels adults i el 4,2% dels infants vivien en llars amb una baixa intensitat laboral (gràfic 3). A partir d’aquell moment, amb l’augment de l’atur, es va incrementar també el risc de viure en una llar d’aquest tipus, fins a arribar al punt màxim el 2014, quan un 14,3% dels menors vivien en aquesta situació. Durant la crisi econòmica també es va intensificar la relació entre pobresa infantil i llars amb una baixa intensitat laboral (gràfic 4). Ja a partir del 2011 vuit de cada deu infants que vivien en llars amb una baixa intensitat laboral eren pobres. Si a partir del 2014 ha minvat el percentatge d’infants que viuen en llars amb baixa intensitat laboral, les xifres encara són superiors a la situació anterior a la crisi, igual que passa amb les dades sobre pobresa ancorada. El més preocupant és que en els darrers anys del període analitzat s’ha intensificat la relació entre pobresa infantil i llars amb una baixa intensitat laboral, de manera que gairebé nou de cada deu infants que viuen en una llar amb baixa intensitat laboral són pobres.

El risc de pobresa infantil varia segons la composició de la llar familiar i si els progenitors tenen feina o no (gràfic 5). El risc més alt el pateixen els nens i nenes que, o bé viuen en llars monoparentals en què el pare o la mare no treballa, o viuen amb tots dos progenitors i cap dels dos treballa. És especialment greu la condició econòmica dels infants que conviuen amb tots dos progenitors sense feina, una situació que, tot i el creixement de l’economia en els darrers anys, ha empitjorat. El 2018 eren pobres vuit de cada deu menors que convivien amb tots dos pares i cap dels dos treballava (el 2008 eren set de cada deu).

Els infants amb més protecció són aquells que viuen amb els dos pro­genitors, i tots dos treballen. Quan només un dels dos té feina, però, viure amb tots dos progenitors no garanteix necessàriament una vida digna, ja que a l’inici del període estudiat més de tres de cada deu infants en aquesta situació vivien sota el llindar de pobresa. La situació per a aquest grup no ha millorat gaire els últims anys; el 2018 més del 40% dels nens i nenes en aquest tipus de llar vivien en la pobresa.

Els infants de famílies nombroses, i, en particular, amb un sol progeni­tor, tenen un risc de pobresa especialment elevat (gràfic 6). La situació de les llars monoparentals amb un únic infant, però, és la que ha empit­jorat més els darrers deu anys.

Els resultats sobre pobresa econòmica, que només tenen en compte els ingressos, es poden complementar observant l’evolució de diversos indicadors sobre privació material. Els indicadors de privació material inclouen una perspectiva multidimensional i tenen en compte, per exemple, l’accés a diversos béns o la capacitat de tenir un habitatge en condicions mínimes. La taula 1 mostra el percentatge d’infants en cadascun dels diversos indicadors de privació material.

Tal com recull aquesta taula, hi ha un percentatge molt alt de nens i nenes que encara avui pateixen mancances importants. En el període 2015-2018 el 3,4% d’infants viuen en llars que no es poden permetre un àpat de carn o peix cada dos dies, el 9,9% viuen en llars que no poden mantenir la casa a una temperatura adequada i el 15,3% tenen moltes dificultats per arribar a final de mes, entre altres.  Aquestes privacions deixaran una petjada en el desenvolupament d’aquests infants que per­durarà al llarg de la vida (Ermisch et al., 2012).

AYLLÓN, S. (2015): Infància, pobresa i crisi econòmica, Barcelona: Obra Social ”la Caixa”.

AYLLÓN, S. (2017): «Growing up in poverty: children and the Great Recession in Spain», dins B. CANTILLON, Y. C, S. HANDA i B. NOLAN (eds.): Children of austerity: impact of the Great Recession on child poverty in rich countries, Nueva York: Oxford University Press.

ERMISCH, J., M. JäNTTI i T. SMEEDING (eds.) (2012): From parents to children: the intergenerational transmission of advantage, Nova York: Russell Sage Foundation.