És freqüent que les discussions sobre el creixement dels països siguin paral·leles a les que tracten sobre la desigualtat. El creixement econòmic, porta a una societat més igualitària? Rics i pobres, es beneficien en els mateixos termes de la prosperitat? Per observar la connexió entre igualtat i creixement, Milanovic organitza la seva discussió de la desigualtat al voltant de la corba de Kuznets.
El nobel d'economia Simon Kuznets suggerí que, encara que en la fase inicial de la industrialització la desigualtat augmentaria, amb el desenvolupament a llarg termini la renda fluiria cap a les classes mitjanes i el creixement comportaria més igualtat. Això semblava una descripció raonable a mitjan segle XX, quan Kuznets la va formular, però avui no ho és pas, almenys amb la perspectiva dels darrers trenta anys. Perquè, si bé les classes altes han millorat notablement de situació de manera global, però no ha estat així entre les classes mitjanes dels països desenvolupats, i, per això, la desigualtat local ha augmentat.
Per explicar aquest canvi en la relació entre creixement i desigualtat, els estudis econòmics s'han fixat, sobretot, en dues evolucions: el canvi tecnològic i l'obertura de l'economia (la globalització). La tecnologia genera desigualtat perquè ha fet desaparèixer les feines automatizables, és a dir, les que poden ser substituïdes per màquines o ordinadors. Són feines automatitzables les de secretaria i moltes d'industrials. En canvi, no ho són les que impliquen resoldre problemes que no es poden anticipar concretament i exigeixen una certa creativitat. Creativitat no vol dir pas que aquests treballs siguin necessàriament de tipus intel·lectual. La comptabilitat, atendre malalts, passejar animals o servir a taula, són activitats creatives.
Al mateix temps, a mesura que l'economia s'ha globalitzat, per a les empreses és més fàcil d'importar béns que no pas fabricar-ne localment. Les ocupacions més protegides de la competència exterior són les del sector dels serveis o aquelles per a les quals en altres països no hi ha mà d'obra qualificada, no hi ha un entorn de negoci propici o no hi ha infraestructura.
En perspectiva, tant la globalització com la tecnologia empenyen en la mateixa direcció: cap a un reemplaçament de les ocupacions de remuneració intermèdia, especialment del sector industrial, per màquines o treballadors estrangers. Històricament, la indústria havia representat una carta d'entrada en la classe mitjana per als treballadors poc qualificats i, per això, la desaparició d'aquesta mena de llocs de treball s'ha traduït en una polarització de les ocupacions i un augment de la desigualtat.
Aquest diagnòstic és preocupant perquè, suggerint com suggereix que l'augment de la desigualtat és un efecte directe de forces –les millores tecnològiques i la divisió internacional del treball– associades al creixement econòmic, apunta al fet que som en un nou tram de la corba de Kuznets, en el qual el creixement no seria paral·lel a una igualtat més gran, la qual cosa fa que Milanovic parli d'onades de Kuznets: un retorn al tram en què la relació entre creixement i igualtat és negativa.
No tots els països han sofert la mateixa evolució. Les explicacions anteriors s'han desenvolupat amb la lupa posada en els països anglosaxons. A més a més, no tots els països estan exposats a les mateixes forces i, en el cas d'estar-hi, de vegades tenen mecanismes per contrarestar-les. És possible que el lector s'interrogui pel cas d'Espanya. En aquest sentit, Julio Carabaña ha publicat no fa gaire el que segurament n'és la síntesi més completa disponible (Carabaña 2016, Ricos y pobres, Ed. Catarata). Aquest autor arriba a la conclusió que la desigualtat del 2013 és probablement molt semblant a la de començament dels anys noranta.