La infància és el període clau per al desenvolupament de les persones. Les experiències dels primers anys de vida condicionen els nivells de benestar que s’assoliran en l’edat adulta en totes les seves dimensions: feina, salut, inclusió social, etc. Per això, combatre i prevenir la pobresa infantil constitueix una pedra angular en la lluita contra la desigualtat, una lluita cabdal per promoure la justícia i l’equitat, la cohesió social, l’eficiència i la competitivitat, com també la solidaritat intergeneracional. Per aquests motius, d’unes dècades ençà els científics paren una atenció especial als determinants i característiques de la pobresa infantil i la desigualtat. Els llibres que ressenyem aquí ofereixen dues perspectives d’aquest problema: una de més general i l’altra, particular.
L’assaig de Richard Wilkinson i Kate Pickett es llegeix amb fluïdesa i estudia com les conseqüències associades a la desigualtat no es limiten a la manca de béns materials, oportunitats educatives més limitades o menys probabilitat de pujar en l’escala social, sinó que abasten també altres costos menys obvis, com ara els efectes sobre la salut física i mental.
Els autors parteixen d’una anàlisi de factors macro –per exemple, la desigualtat a partir de la distribució de tots els ingressos d’un país– per explicar com afecta la salut i el benestar individual dels residents de cada país. El llibre pretén mostrar com la classe social marca el desenvolupament de les trajectòries vitals ja des de la infantesa i, encara més important, assenyala on la desigualtat és més gran.
S’hi veu clarament una feina àrdua de recopilació d’estudis empírics sobre l’ansietat que produeix l’existència de jerarquies socials i la consciència dels individus de no estar a l’altura i de veure’s obligats a competir per l’estatus. Això afecta la probabilitat de desenvolupar malalties mentals com ara l’esquizofrènia, la timidesa, la manca d’amistats que se’n deriva i, en última instància, la soledat com a malaltia. Ressona en el missatge aquell concepte de Durkheim que al segle XIX ja parlava de l’anomia: aquell sentiment de no pertànyer a l’entorn.
Respecte a la infància, les conseqüències de la desigualtat en el desenvolupament dels nens són permanents. Per exemple, en analitzar la plasticitat del cervell mostren que l’estrès durant l’embaràs o les situacions familiars complicades influeixen en el desenvolupament cerebral del menor. Aquestes situacions són més freqüents en famílies pobres i als països on la preocupació per l’estatus és més gran. En aquestes circumstàncies, l’ideal meritocràtic que qualsevol nen o nena pot pujar en l’escala social si s’ho proposa difícilment s’arriba a concretar, ja que els nens que creixen en famílies pobres arrosseguen un llast inevitable.
En particular, és important l’«efecte Pigmalió», segons el qual les qualificacions dels infants estan relacionades amb les expectatives que hi dipositen els seus professors. Wilkinson i Pickett insisteixen en aquest punt en la importància dels programes de reforç en les primeres etapes educatives com una inversió progressiva quant a les seves conseqüències redistributives, com també en la formació del professorat que inclogui la perspectiva de classe a l’hora d’analitzar les diferències dins l’aula.
El segon dels llibres, Children of austerity, ofereix una visió global de l’impacte de la crisi econòmica (2009-2014) en la infància a través d’una tria de 10 països desenvolupats, entre els quals Espanya. S’hi constata de quina manera, país a país, la infància ha sofert les conseqüències de la crisi i les retallades consegüents, la qual cosa permet concloure que aquest impacte no ha estat el mateix a tot arreu. Cada capítol, a més a més, presenta l’anàlisi i el diagnòstic de les polítiques públiques de lluita contra la pobresa infantil de cada país. El llibre, publicat el 2017, analitza les dades fins al 2014, i deixa fora del seu àmbit d’estudi els anys més recents. En el cas d’Espanya, aquesta darrera etapa és clau, ja que a causa de les nostres particularitats vam trigar més a sortir de la crisi, i precisament l’any 2017 va ser el pitjor per a la infància (pel que fa a les taxes de pobresa infantil relativa).