Més lloguer, més inseguretat?

Juan A. Módenes, Centre d’Estudis Demogràfics, Universitat Autònoma de Barcelona
Adaptació: Núria Vallès Peris

Introducció

El sistema residencial i d’accés a l’habitatge a Espanya s’està transformant com a conseqüència de l’efecte acumulatiu del període del boom de la propietat i la seva crisi posterior. Tradicionalment, Espanya era considerat un país amb una baixa mobilitat domiciliària i una alta seguretat residencial, entesa com la tranquil·litat de tenir un habitatge estable. Comparat amb altres països occidentals, als anys vuitanta la proporció de grups de persones que, compartint habitatge i algunes despeses comunes (anomenats habitualment llars), buscaven un nou domicili, era molt baixa. Aquesta seguretat estava directament relacionada amb el moment àlgid del model de la propietat com a forma preferida de tinença d’habitatge. Però la cadena causal que explicava la baixa mobilitat i la major seguretat residencial a partir del predomini de la propietat, s’està trencant. Aquest canvi està relacionat amb un major accés a l’habitatge a través del lloguer, en lloc de la compra. És el que alguns autors consideren la fi de l’habitatge en propietat per a les masses.

Per una altra banda, en el context espanyol el pes més gran del lloguer està associat a un increment de la inseguretat residencial de les llars, és a dir, de la por a perdre l’habitatge. A Espanya, el lloguer és la forma de tinença d’habitatge menys segura econòmicament, contractual i jurídica. Està caracteritzat per una forta heterogeneïtat sociodemogràfica, perquè no tots els grups socials opten en la mateixa mesura pel lloguer. Els immigrants, els més joves, les famílies monoparentals i els grups amb menys recursos econòmics, són els que tradicionalment han tendit més cap al lloguer. Tanmateix, el lloguer de mercat, en el context espanyol actual de manca de regulació i protecció social de l’habitatge, és el que provoca més fragilitat i inseguretat, tot i ser l’oferta més disponible perquè els col·lectius vulnerables accedeixin a l’habitatge.

1. L’increment del lloguer en el nou sistema residencial

La transformació del sistema residencial espanyol està protagonitzada per l’increment significatiu del lloguer entre els joves i entre altres col·lectius en situació de vulnerabilitat econòmica. Així, el nombre de llars joves que vivien en propietat va passar només en quatre anys (2013-2017) de més del 60% al 50%, mentre que els qui vivien de lloguer passaven del 31,6% al 43,2%. És habitual que els joves liderin el canvi de comportament de tinença residencial, que modifica a llarg termini les relacions entre població i habitatge (Myers i Lee, 2016). El 2015, a Espanya el 15,6% del total de les llars vivien de lloguer, mentre que entre els joves aquesta proporció era quasi del 40%. Aquesta tendència s’està afermant. Entre els joves la propietat està deixant de ser l’opció majoritària de tinença d’habitatge i el lloguer ja no es percep com una mera solució conjuntural a la crisi.
 


L’acceleració en l’expansió del lloguer durant els últims anys, però, no només té a veure amb l’augment d’aquesta opció entre els joves. Entre la població general, el lloguer va passar de ser l’opció d’habitatge de l’11,4% al 13,8% de les persones de 2013 a 2017. A Espanya l’opció del lloguer està inversament relacionada amb la disponibilitat de recursos econòmics i socials per a l’accés a la propietat. El lloguer ha estat la forma majoritària d’accés al mercat de l’habitatge dels immigrants, es concentra en entorns urbans i disminueix amb l’edat, ja que tradicionalment es considera una estratègia paral·lela a l’opció definitiva, que seria la propietat. No ser espanyol d’origen, viure en grans ciutats, viure en una llar molt jove, tenir pocs ingressos i viure a Catalunya o Madrid és el perfil típic d’una persona que viu de lloguer. Per altra banda, ser espanyol d’origen, viure en l’àmbit rural o en ciutats petites, tenir més de 30 anys, tenir una parella amb fills, disposar d’ingressos suficients i viure fora de Catalunya o Madrid és el perfil més habitual del propietari.

2. Els grups més vulnerables són els qui més opten pel lloguer

Amb l’increment del lloguer ha canviat aquest perfil de llogater? Si el lloguer hagués crescut entre aquells grups sociodemogràfics que tradicionalment tenien un accés més fàcil a la propietat i no optaven per aquesta forma, diríem que la tendència cap al lloguer s’hauria estès. En canvi, no ha succeït així, sinó que és en els mateixos col·lectius que ja tendien cap al lloguer els qui més han accentuat aquesta opció. L’anàlisi de les dades ens mostra com es manté el perfil de llogater i com l’expansió del lloguer està protagonitzada, sobretot, per aquells grups amb més problemes d’accés a l’habitatge. Això comporta una tendència cap a la polarització en què el lloguer seria l’alternativa més marginal i amb menys seguretat.

Així, patir pobresa o exclusió social (mesurada amb l’indicador AROPE, que són les sigles en anglès d’At Risk of Poverty and/or Exclusion) està fortament relacionat amb la tinença de l’habitatge en lloguer. L’anàlisi comparativa de les xifres globals del lloguer ens mostra com aquesta relació s’ha intensificat més en el cas d’Espanya que en el conjunt de països europeus. El 2016 a Espanya el 45% de les persones en risc de pobresa o exclusió vivien de lloguer, mentre que entre els qui no tenien risc el percentatge no arribava al 20%. En canvi a Europa aquestes xifres són del 40% i el 25%, respectivament.

3. La por de quedar-se sense casa

Amb l’increment del nombre de persones que viuen de lloguer també ha augmentat la inseguretat residencial. La inseguretat residencial és un indicador subjectiu que reflecteix la por de les famílies d’haver de fer un canvi forçat d’habitatge no desitjat o de quedar-se sense llar. Mentre que l’augment de desnonaments per no afrontar els pagaments de la hipoteca o del lloguer són la cara visible de la inseguretat, podem considerar que l’increment d’aquest l’indicador subjectiu n’és la cara invisible.

La inseguretat residencial, en ser subjectiva, té a veure amb el sentiment de por de quedar-se sense casa, que és també por de caure en l’exclusió. La inseguretat residencial implica que les persones no poden planificar les seves vides amb certa antelació perquè l’estada a l’habitatge es veu amenaçada per factors financers, per una tinença no estable o perquè el lloc on viuen no s’adequa a les normes convencionals o culturals. Aquesta sensació negativa en relació amb l’habitatge pot influir en altres esferes de la vida, com ara els projectes de tenir o ampliar la família, el manteniment de xarxes familiars i socials, la inserció laboral, etc.



Arran de la crisi, la inseguretat residencial a Espanya s’ha convertit en un fenomen bastant freqüent, no circumscrit a famílies en situació d’extrema fragilitat econòmica o social. El 2011, el 7% de les llars espanyoles creien que era probable o molt probable que haguessin de canviar d’habitatge per motius econòmics, prou més que el 2007, quan ho creien el 5,4%. Comparada amb Europa, la situació d’Espanya és relativament desfavo­rable. Dels països de la Unió Europea, Espanya és el sisè país amb més percepció d’inseguretat residencial, amb nivells molt superiors als dels països com Luxemburg, Àustria, Suècia, els Països Baixos o Alemanya, on aquest percentatge d’inseguretat se situa entre el 2% i el 3%.

4. Joves, aturats, immigrants i famílies monoparentals pateixen més inseguretat

La percepció d’inseguretat no afecta totes les llars de la mateixa manera. Les llars econòmicament més fràgils tenen una inseguretat més gran i l’augment a Espanya de grups vulnerables en situació de precarietat ha potenciat aquesta inseguretat residencial (Martínez García, 2014).

Les dimensions sociodemogràfiques més determinants pel que fa a la sensació d’inseguretat en l’habitatge són la forma de tinença, la situació laboral i l’origen migratori. El tipus de llar i l’edat també determinen la percepció de por de no poder-se quedar a l’habitatge per problemes econòmics.

Viure en règim de lloguer de mercat està associat a un risc de mobilitat forçada molt més alt (18%) que viure de propietat amb hipoteca (8%). Aquests percentatges són molt més alts que en altres països europeus (11% i 4%, respectivament). La percepció d’inseguretat és també molt sensible a la situació laboral, especialment pel que fa a l’atur. En tots els països europeus l’atur és una de les dimensions que més explica els dife­rents nivells d’inseguretat, una situació que a Espanya s’intensifica (amb un percentatge del 16% enfront del 10% de la mitjana europea).
 


Alhora, ser immigrant dificulta l’accés a l’habitatge i també incremen­ta la sensació d’inseguretat residencial. A Europa la inseguretat resi­dencial de les persones nascudes en un altre país triplica la inseguretat dels ciutadans autòctons. A Espanya aquestes diferències s’exacerben: els immigrants no comunitaris multipliquen per sis (fins a un 30%) el nivell d’inseguretat residencial que tenen els autòctons, mentre que els residents d’altres països comunitaris el multipliquen per cinc. Ser immi­grant és un factor clau que explica la inseguretat residencial a Espanya, més encara que a la resta d’Europa.

La inseguretat és màxima entre les llars encapçalades per joves i, en canvi, és menor entre les llars més madures, ja que a Espanya la inseguretat residencial no està associada amb la vellesa. Les llars joves espanyoles viuen el risc residencial amb força més freqüència que els seus homòlegs d’altres països (més del 12% davant el 8% de la mitjana europea), mentre que les persones grans presenten uns nivells equivalents (entre el 2% i el 3%). El tipus de llar més segura és la parella (amb un risc d’inseguretat del 6% si té fills i del 4% si no en té), mentre que a les llars monoparentals, habitualment d’una dona sola amb fills o sense, aquest risc és molt més alt (14%), tant respecte als altres tipus de llar com respecte a la mitjana de les llars monoparentals europees (9%).
 

5. Més vulnerabilitat, més lloguer, més inseguretat

La combinació entre precarietat econòmica i manca d’estabilitat resi­dencial implica una major sensació d’inseguretat en aquelles llars vul­nerables. Aquesta sensació subjectiva es correspon amb un major risc d’haver d’abandonar la llar involuntàriament per motius econòmics. És a dir, la percepció subjectiva d’inseguretat es correspon amb les dades objectives de mobilitat residencial forçada. L’oferta més disponible per­què aquestes llars accedeixin al parc d’habitatges és el lloguer, però tam­bé és l’opció més fràgil.

A Espanya el lloguer és la forma de tinença que suposa un major risc de mobilitat forçada. El 18% de les llars que viuen en lloguer de mercat a Espanya tenen risc d’haver d’abandonar el seu habitatge per problemes econòmics. De fet, aquest risc és encara més alt si es considera el con­junt de països del sud d’Europa (Espanya, Portugal, Itàlia, Grècia, Xipre i Malta). En canvi, en el conjunt de la Unió Europea aquest risc és més baix, del 12%. El risc de mobilitat forçada també és alt entre les llars que viuen en lloguer social, probablement perquè aquest parc d’habitatges està destinat a les llars més vulnerables.
 


El major risc de mobilitat forçada no desitjada ens ofereix un nou pano­rama, el de la inseguretat sociodemogràfica de les llars (Beck, 1998), un escenari cada vegada més comú especialment entre els grups amb menys recursos econòmics i socials. La barreja entre un increment de llars vulnerables i un mercat de lloguer amb dèficit de regulació i de protecció pública té com a conseqüència l’increment de la inestabilitat residencial. La inseguretat sociodemogràfica dels sistemes residencials n’integra tant la dimensió objectiva (risc de mobilitat forçada) com la dimensió subjectiva (inseguretat residencial).

Patir pobresa o exclusió social (mesurada a partir de l’indicador ARO­PE) està relacionat també amb una major inseguretat residencial. Entre aquelles persones en risc de pobresa o exclusió, del 2011 al 2016, la pro­babilitat de patir inseguretat residencial es va incrementar més del 50% (del 34,4% el 2011 al 52,3% el 2016). Alhora, la inseguretat també s’ha incrementat molt significativament per a la resta de població espanyola que no està en risc de pobresa o exclusió (del 20,7% ha passat al 33,2%).

A Espanya, l’alt nivell d’inseguretat residencial, definida com la manca de confiança en el fet de poder continuar vivint al mateix habitatge a curt termini, és el resultat d’una mescla de factors. En primer lloc existeix un major risc general, comparat amb Europa, de percebre inseguretat. A més, la inseguretat residencial és més intensa i afecta negativament els grups més vulnerables. Finalment, aquests grups sociodemogràfics, que pateixen més precarietat social i econòmica, tenen un pes relatiu en la població més alt que en altres països europeus.
 

6. Conclusions: el sistema residencial espanyol com a problema estructural

La major inseguretat residencial a Espanya s’explica en bona mesura perquè el risc individual de perdre la casa per motius econòmics és més alt que en altres països. Cal atribuir l’origen d’aquest risc a causes ex­ternes a la llar, relacionades amb el context econòmic i amb el marc institucional, legal i polític, és a dir, amb elements estructurals del sis­tema residencial espanyol. Efectivament, la crisi econòmica va induir a un augment de la inseguretat respecte al 2007, però el marc normatiu va agreujar la por a perdre la casa, amb procediments semiautomàtics de desnonament, denunciats per les institucions de la Unió Europea (Pérez-Lanzac, 2014). A més, a Espanya, igual com passa en altres països del sud d’Europa, són pràcticament inexistents les polítiques d’habitatge amb un enfocament social centrades a protegir els residents.

La inseguretat residencial afecta tots els àmbits de la vida, entre els quals la salut i les relacions socials

Al costat d’aquests problemes del sistema residencial, en el context es­panyol ha anat en augment el risc de patir precarietat econòmica i vul­nerabilitat social. En aquest sentit, tot i que les polítiques d’ocupació no intervenen directament en els problemes de l’habitatge, aquest tipus de sistemes de regulació pública actuen també sobre la seguretat residencial.

A Espanya, la major inseguretat residencial es concentra en l’habitatge de lloguer. Els col·lectius que més accedeixen al lloguer, els joves i al­tres col·lectius econòmicament vulnerables, són els que pateixen més la por de quedar-se sense casa o de mobilitat forçada. Aquesta inseguretat afecta altres àmbits de la vida, com la salut, les relacions socials o la planificació vital, i comporta una inseguretat transversal.

Les polítiques d’habitatge no només haurien de garantir l’accés a l’habi­tatge, sinó també facilitar l’estabilitat de les persones a casa seva, impe­dint la mobilitat forçada i incrementant la seguretat residencial.

7. Referències

Treballs en què es basa aquest article:

MÓDENES, J.A. (2017): «La inseguridad residencial por problemas económicos en España comparada con el entorno europeo», Papers: Revista de Sociologia, 102(4).

MÓDENES, J.A., i A. BOTELHO AZEVEDO (2017): «Más alquiler, ¿también más inseguridad residencial? Nuevas tendencias en los hogares jóvenes españoles tras la crisis», Revista de Estudios de Juventud, 116.

MÓDENES, J.A., i J. LÓPEZ-COLÁS (2017): «El fin de la propiedad de masas en España: rasgos emergentes del alquiler en el nuevo sistema residencial», International Conference on Regional Science, Sevilla, 15-17 de novembre.
 

Altres referències:

BECK, U. (1998): La sociedad del riesgo: hacia una nueva modernidad, Barcelona: Paidós.

MARTÍNEZ GARCÍA, J.S. (2014): «¿Cómo afecta la crisis a las clases sociales?», Político, 20.

MYERS, D., i H. LEE (2016): «Cohort momentum and future homeownership: the outlook to 2050», Cityscape, 18(1).

PÉREZ-LANZAC, C. (2014): «El tribunal de la UE también considera abusiva la reforma de la ley hipotecaria», El País, 17 de juliol.

Classificació

Autor

Juan A. Módenes, Centre d’Estudis Demogràfics, Universitat Autònoma de Barcelona
Adaptació: Núria Vallès Peris

Etiquetes

Temàtiques

Continguts relacionats

Bones pràctiques

Lloger assequible de "la Caixa"

Un programa que ofereix habitatge de qualitat per als col·lectius més vulnerables: joves, famílies i gent gran.

Informe

Habitatge

Quins desafiaments socials representa l'habitatge digne a Espanya? Aquest informe n'analitza tres reptes en aquest camp: l’accés, les condicions i les necessitats energètiques.

Dossier

Habitatge: dret o mercat?

El setè Dossier de l’Observatori Social de ”la Caixa” se centra en la inseguretat residencial dels col·lectius més vulnerables i l’accés dels joves a l’habitatge.

Article

Per què els joves no poden accedir a un habitatge en propietat?

D'ençà que va començar la crisi econòmica, hi ha un descens accelerat dels propietaris joves: avui només el 26% dels menors de 29 anys tenen un pis en propietat, mentre que el 2008 eren el 54%. Analitzem les causes i les conseqüències d'aquest canvi.

Article

Com accedeixen els joves a l’habitatge?

Avaluem quines són les dificultats en l’accés dels joves a un habitatge propi i quins efectes demogràfics comporta aquesta situació.


També et pot interessar

Infodada

En quin tipus d’habitatge viu la població espanyola?

En quin tipus d’habitatge viu la població espanyola?

Inclusió Social

Un 45,6 % de la població viu en un pis en un edifici amb més de 10 habitatges. És així a la resta d’Europa?

Bones pràctiques

Lloger assequible de "la Caixa"

Lloger assequible de "la Caixa"

Inclusió Social

Un programa que ofereix habitatge de qualitat per als col·lectius més vulnerables: joves, famílies i gent gran.

Informe

Habitatge

Habitatge

Inclusió Social

Quins desafiaments socials representa l'habitatge digne a Espanya? Aquest informe n'analitza tres reptes en aquest camp: l’accés, les condicions i les necessitats energètiques.