En aquest volum podem fer altres distincions més complexes i de caràcter qualitatiu, que tenen en compte les barreres a la participació, com també les motivacions i les competències cognitives o les trajectòries. Per exemple, un dels autors, Pierre-Michel Menger, en analitzar els públics de la música contemporània en el marc de la transferència històrica dels espais o possibilitats d’elecció, distingeix tres tipus de públics segons la seva trajectòria: els principiants, els ocasionals i els compromesos. I Víctor Fernández-Blanco et al. identifiquen dotze tipus de consumidors musicals, utilitzant com a criteri guia el consum de música clàssica i tenint en compte les diverses variables sociodemogràfiques. Dels dotze tipus, quatre són considerats «omnívors», mentre que els altres es caracteritzen per un baix consum de música clàssica i, en alguns casos, per una manca d’interès en qualsevol tipus de música.
D’altra banda, diverses aportacions centren l’atenció en els canvis que es proposen des de la perspectiva de l’oferta per captar uns públics —els de les societats de comunicació i digitals— que tenen unes expectatives més complexes que no pas en etapes precedents. En la participació fora de la llar, els públics ja no es conformen a assistir a actes o esdeveniments en particular, sinó que necessiten implicarse en experiències significatives. Per això, els encarregats de la programació han d’adoptar estratègies multiproducte (s’hi ofereixen diversos béns o serveis) o multifunció (regeneració urbana, promoció de la creativitat, educació, inclusió social). Aquests aspectes els tracten els articles de Tiziana Cuccia et al., Michel Hambersin i Roberto Cellini et al.
Passa el mateix amb el turisme cultural, ja que el consumidor compromès no s’acontenta a visitar els llocs patrimonials, sinó que requereix la integració de diferents components del territori-patrimoni, l’entorn, la cultura material... Per exemple, Calogero Guccio et al. descriuen i analitzen l’oferta a l’àrea del llac d’Orta, a Itàlia. Imma Fondevila estudia les transformacions als museus espanyols, que no tan sols pretenen augmentar les audiències en nombres absoluts, sinó que també es volen obrir a un ventall variat de visitants, reflexionar sobre la funció que han de tenir els equipaments públics i aconseguir un canvi qualitatiu en la implicació dels visitants mitjançant les visites guiades, les propostes educatives, la mediació i la interpretació, com també la creació d’experiències gràcies a les noves tecnologies, entre altres.
Una de les transformacions que estan en joc amb els nous públics és la combinació de la finalitat clàssica de desenvolupament o realització personal (educació) amb la necessitat creixent d’entreteniment o distracció (entertainment). Francesco Mannino i Anna Mignosa introdueixen el concepte híbrid d’edutainment per abordar aquesta problemàtica. Per la seva banda, Michel Hambersin assenyala també la necessitat de prestar atenció a les expectatives de les noves audiències en el seu article sobre música clàssica.
L’objectiu polític de relacionar participació amb inclusió social i, per tant, arribar a nous públics, particularment els grups socials vulnerables (minories excloses, població immigrant), queda palès en dos dels capítols: el de Mannino i Mignosa sobre el monestir benedictí de Catània i el de Marco Ferdinando Martorana et al. sobre la participació en els barris desafavorits, que sostenen que les arts i la cultura contribueixen a l’acumulació de capital social, redueixen l’exclusió i, per tant, milloren el desenvolupament d’entorns urbans deprimits, però perquè tot plegat tingui èxit cal una actuació pública prolongada.
El capítol introductori presta una gran atenció a aquesta dimensió de la política i la participació cultural. En abordar-la, es tracten tant els beneficis individuals (distingint entre població infantil i adulta) com els beneficis socials i públics. Sens dubte, la participació artística genera noves formes d’aprenentatge i nous llenguatges per interpretar el món que són clau en el procés educactiu, però també permet generar un sentit de comunitat i identitat, i promou la integració i la cohesió social gràcies a la seva eficàcia simbòlica. Aquesta és una qüestió que, en el futur, no tan sols ha de ser proclamada, sinó també investigada amb amplitud i rigor empíric, sense evitar els conflictes i tensions que generen les formes simbòliques en societats constitutivament plurals.
A la part que tracta sobre l’impacte de les noves tecnologies, Hasan Bakhshi reclama la necessitat de finançar la innovació en el camp cultural, alhora que mostra com es pot expandir el públic mitjançant diverses aplicacions i tècniques. En aquest sentit, recull l’experiència del Teatre Nacional de Londres amb l’obra Fedra, que va ser projectada en cinemes digitals i va aconseguir ampliar l’audiència i arribar a nous públics. Noam Shoval i Bob McKercher mostren l’eficàcia dels rastrejadors digitals per conèixer no només les pautes dels turistes als espais patrimonials sinó al conjunt de la ciutat de Hong Kong. Christian Handke et al. analitzen l’impacte de la digitalització. En tots aquests casos es parla de tecnologies de la informació i la comunicació, però s’obvia que són també tecnologies de l’organització i, per tant, de noves formes de participació. No tan sols «alteren» les formes precedents de consum o n’expandeixen l’accés (com ara els projectes Gutenberg o Europeana), sinó que generen pràctiques noves, i aquesta n’és la dimensió més rellevant.
