Vés enrere

Políticas públicas inf vivienda

Polítiques públiques

Els problemes revisats en els apartats anteriors i, es­pecialment, la visibilitat que van adquirir durant la crisi, han portat al primer pla del debat polític les difi­cultats per garantir l’accés a aquest bé tan bàsic. Crida l’atenció, però, el fet que mentre en altres països les polítiques socials d’habitatge formen part de l’agenda política des de fa temps, a Espanya aquest problema social ha rebut un reconeixement polític menor.

L’accés a l’habitatge i la necessitat que els decisors públics intervinguin per universalitzar-lo és un dret plasmat en el marc jurídic general dels països euro­peus. En la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, del 2000, s’estableix que la Unió reconeix i respecta el dret a un ajut social i a un ajut d’habitatge per garantir una existència digna a tots aquells que no disposin de recursos suficients, segons les modalitats establertes pel Dret de la Unió i per les legislacions i pràctiques nacionals.

Aquest dret general també és plasmat en la Carta Mag­na de la majoria dels països que formen la Unió. En el cas d’Espanya, la Constitució recull explícitament que tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat i que els poders públics han de promoure les condicions necessàries i establir les normes pertinents per fer efectiu aquest dret.

Les polítiques d’habitatge s’organitzen a cada país d’una manera diferent. Hi ha països en què són els go­verns territorials els que concentren la major part de les actuacions per facilitar l’accés a aquest dret bàsic. En d’altres, és el Govern central el que lidera la inter­venció pública en aquest àmbit.

Els governs disposen de diferents opcions per al compliment dels drets esmentats, que es poden agrupar en dos tipus principals:

- Actuacions reguladores. Faciliten un sistema de preus accessible, a través, per exemple, de la regulació dels preus del sòl o del lloguer, entre altres possibilitats.

- Actuacions pressupostàries. S’agrupen, generalment, entorn de tres eixos:

  1. Ajuts monetaris: s’ofereixen a les llars per accedir a l’habitatge, ja sigui mitjançant la compra o en règim de lloguer. Aquest tipus de transferències possibiliten que augmenti la capacitat d’elecció de la unitat beneficiària, però també han estat objecte de crítiques de manera recurrent perquè influeixen en el preu dels habitatges en augmentar la capacitat de despesa dels demandants.

  2. Habitatge protegit: un dels tipus d’intervenció més estesos als països europeus; pot ser d’iniciativa privada o pública.

  3. Incentius en l’impost sobre la renda tant per a l’adquisició com per al lloguer: es tracta del més difós a Espanya en les últimes dècades. El problema principal d’aquest recurs és la dificultat per donar cobertura a les necessitats relacionades amb l’habitatge en les famílies de menor renda, per no poder beneficiar-se habitualment dels ajuts articulats a través de l’impost personal sobre la renda.

 ­

1. La despesa en ajuts a l’habitatge

La majoria dels països de la Unió Europea compten amb algun tipus de subsidi perquè les famílies amb una renda menor puguin fer front a les despeses de manteniment o accés a l’habitatge. Són molt notables, però, les diferències entre països en la inversió de recursos públics i en la tendència d’aquesta despesa. El Regne Unit, per exemple, inverteix molt més que qualsevol altre país de la UE-28, amb una despesa relativa superior a l’1,3% del PIB. L’ús d’aquest instrument també és superior a la mitjana a França i a la majoria dels països nòrdics. Als països de l’Est o no existeix aquest tipus de prestacions o els nivells de despesa són molt baixos.

La despesa en aquest tipus d’ajuts a Espanya és conside­rablement inferior a la mitjana de la UE-28 (menys de la meitat) i, a més, a diferència de la majoria dels pa­ïsos europeus, va disminuir durant el període de crisi. Les dificultats pressupostàries dels governs autonòmics (amb una caiguda dràstica dels ingressos tributaris pel descens dels ingressos i el consum), i l’augment sever dels problemes d’insuficiència de les rendes (amb una demanda creixent de prestacions monetàries d’ajut econòmic) va suposar una pressió molt gran sobre uns programes per als quals els nivells de despesa ja eren molt reduïts, fins i tot abans que comencés la crisi.

No és estrany, en aquest context, que l’efecte sobre la pobresa d’aquestes prestacions sigui molt escàs a Es­panya, que pertany al grup dels països on l’impacte és menor. Destaquen, de nou, els països anglosaxons i els nòrdics, a més de França, com aquells en què els ajuts a l’habitatge tenen un major impacte en la reducció de la taxa de pobresa. A Finlàndia, el Regne Unit, Holanda i França la diferència entre les taxes de pobresa sense aquesta mena de prestacions i amb aquestes prestacions incloses a la renda disponible de les llars és superior al 20%. Això significa que en aquests països aquests ajuts tenen un efecte redistributiu important i que serveixen, efectivament, per corregir situacions de pobresa.

L’efecte a Espanya és molt inferior al dels països esmen­tats (lloc 22 del rànquing). En correspondència clara amb la reducció esmentada de la despesa, aquest efecte va disminuir, tot i que lleument, en el període estudi­at. Només l’1% de la població cobra aquests ajuts –als països nòrdics aquest percentatge s’acosta al 15%– i la prestació per capita (total de la població) és inferior a 14 euros l’any.

2. Habitatge protegit

El segon dels grans instruments que ajuda la població a materialitzar el dret a l’habitatge és la política d’habi­tatge protegit. Espanya es va inclinar tradicionalment per aquest tipus de polítiques, en detriment dels ajuts monetaris directes. Durant les últimes dècades, però, el nostre país s’ha decantat més pels incentius fiscals per a la compra.

El foment de l’accés a la propietat mitjançant aquest recurs –l’habitatge protegit– ha tingut conseqüències importants en altres formes de cobertura de la necessitat social d’allotjament, amb un mercat d’habitatge en lloguer més restringit i car que en altres països per la debilitat de l’oferta. A això se suma l’escassa tradició i despesa en polítiques que miren d’afavorir l’accés a l’ha­bitatge mitjançant el lloguer. El resultat, a la pràctica, juntament amb altres dels factors esmentats en apartats anteriors, és que Espanya és el país de la Unió Europea on el lloguer absorbeix un percentatge més alt de la ren­da disponible de les llars i és, a més, un dels països amb un percentatge més alt de persones amb sobrecàrrega de les despeses en habitatge en règim de lloguer.

Trilla i Bosch (2018) distingeixen quatre etapes o perío­des en l’evolució de l’habitatge protegit a Espanya.

 - En el primer període de creixement de la construcció a Espanya (1959-1965), l’habitatge protegit va arribar a quotes del 70% del total.

 -  En els anys posteriors i fins al 1981, es va registrar una acusada reducció del pes de l’habitatge protegit, que fins i tot així suposava una aportació d’entre el 30% i el 40% del total dels habitatges construïts.

 -  En el període d’ajust de la primera meitat de la dècada del 1980, gairebé es van equiparar les quotes d’habitat­ge lliure i protegit.

 - Des de mitjan dècada del 1980, la gran expansió del sector de la construcció va donar origen a una pèrdua progressiva de pes de l’habitatge protegit (per sota del 20% del total). Aquest descens tampoc va ser aliè a la introducció creixent d’incentius per a l’adquisició d’ha­bitatge a través del sistema fiscal, que va esdevenir la política dominant.

Les estadístiques d’habitatge construït del Ministeri de Foment permeten enllaçar l’evolució històrica amb la si­tuació més recent. Les dades indiquen una caiguda con­tinuada de l’habitatge protegit des de l’inici de la crisi, fins a assolir nivells mínims històrics. En els moments més àlgids de la crisi, aquest tipus d’habitatge va tornar a suposar una quota molt alta del total dels habitatges construïts, malgrat el descens en la construcció de nous habitatges. L’enfonsament del sector va comportar que la producció d’habitatge lliure passés a tenir un volum set vegades inferior al que tenia abans del canvi de cicle. En l’etapa de recuperació econòmica sembla que s’hagi abandonat el recurs a l’habitatge protegit com a instru­ment de la política d’habitatge, amb els nivells de cons­trucció més baixos des de la dècada del 1950.



 



 

 

Classificació

Etiquetes

Temàtiques

Continguts relacionats

Bones pràctiques

Lloger assequible de "la Caixa"

Un programa que ofereix habitatge de qualitat per als col·lectius més vulnerables: joves, famílies i gent gran.

Informe

Habitatge

Quins desafiaments socials representa l'habitatge digne a Espanya? Aquest informe n'analitza tres reptes en aquest camp: l’accés, les condicions i les necessitats energètiques.

Dossier

Habitatge: dret o mercat?

El setè Dossier de l’Observatori Social de ”la Caixa” se centra en la inseguretat residencial dels col·lectius més vulnerables i l’accés dels joves a l’habitatge.

Article

Sistema d’habitatge i estat del benestar. El cas espanyol en el marc europeu

El sistema de benestar a Espanya no ha dedicat mai gaire atenció a l’habitatge. En aquest article n'expliquem el perquè.

Article

Per què els joves no poden accedir a un habitatge en propietat?

D'ençà que va començar la crisi econòmica, hi ha un descens accelerat dels propietaris joves: avui només el 26% dels menors de 29 anys tenen un pis en propietat, mentre que el 2008 eren el 54%. Analitzem les causes i les conseqüències d'aquest canvi.


També et pot interessar

Bones pràctiques

Lloger assequible de "la Caixa"

Lloger assequible de "la Caixa"

Inclusió Social

Un programa que ofereix habitatge de qualitat per als col·lectius més vulnerables: joves, famílies i gent gran.

Informe

Habitatge

Habitatge

Inclusió Social

Quins desafiaments socials representa l'habitatge digne a Espanya? Aquest informe n'analitza tres reptes en aquest camp: l’accés, les condicions i les necessitats energètiques.

Dossier

Habitatge: dret o mercat?

Habitatge: dret o mercat?

Inclusió Social

El setè Dossier de l’Observatori Social de ”la Caixa” se centra en la inseguretat residencial dels col·lectius més vulnerables i l’accés dels joves a l’habitatge.