Vés enrere

Ressenya La clase social sale de dentro

¿La classe social és congènita?

Koen van Eijck, Erasmus University Rotterdam

Mike SAVAGE. Social class in the 21st century. Londres: Penguin, 2015

El projecte de recerca del qual va sorgir el llibre Social class in the 21st century [Les classes socials en el segle XXI] va ser fruit d’una excepcional col·laboració entre la BBC i un grup de sociòlegs britànics dirigits per Mike Savage. La BBC va col·laborar en la recopilació de dades mitjançant una enquesta per internet en què van participar unes 160.000 persones. El 2013, la BBC va presentar els resultats de l’estudi, titulat «La gran enquesta sobre les classes socials» al Regne Unit (Great British Class Survey o GBCS), de diverses maneres, entre les quals una «calculadora» virtual que permetia que els ciutadans britànics, si completaven una sèrie de preguntes, poguessin esbrinar a quina de les «noves» classes socials pertanyien. En poques setmanes, set milions de persones havien completat el test. Deixant de banda qüestions relacionades amb el biaix de mostreig de la GBCS (corregides en un segon estudi més reduït, que inclou entrevistes en profunditat), la classe social va tornar a acaparar l’atenció del Regne Unit.

¿Quin és l’objectiu d’elaborar una nova tipologia de classes? ¿Per què no n’hi ha prou amb l’actual classificació socioeconòmica de l’Office for National Statistics o amb l’esquema de classes conegut com l’EGP, tots dos basats en els treballs de John Goldthorpe, sociòleg de la Universitat d’Oxford? Aquest és el tema d’un debat que persisteix en la sociologia britànica i que intenta aclarir des de diverses perspectives fins a quin punt la cultura s’hauria d’incorporar en el concepte de classe social com a tal.

Savage i els seus col·laboradors observen el que denominen un nou esnobisme basat en el gust i la informació, i argumenten que els casos que Pierre Bourdieu va considerar com a «capital cultural» no es consideren adequadament quan les classes socials es conceptualitzen com a «conjunts d’ocupacions». Els autors volen que la classe social sigui alguna cosa més que una indicació de la diferenciació econòmica, alhora que reconeixen que no totes les desigualtats econòmiques estan relacionades amb les classes socials. Sostenen que la classe es relaciona sobretot «amb el bagatge històric i l’acumulació d’avantatges al llarg del temps», la qual cosa il·lustren magníficament amb l’exemple d’una persona que guanya la loteria i esdevé rica de la nit al dia, però no per això passa a pertànyer immediatament a una classe social diferent.

La impossibilitat de canviar de classe social d’un dia a l’altre s’explica pel fet que la classe no tan sols es refereix a la desigualtat econòmica, sinó també a la cultura i les relacions socials. Les posicions de classe reflecteixen uns processos mitjançant els quals els recursos s’acumulen de manera desigual en un «bagatge històric» que afecta en gran manera les oportunitats de què gaudeixen les persones al llarg de la vida. El capital cultural es transmet de generació en generació i atorga un poder simbòlic als qui el tenen. Es pot convertir en capital econòmic o social, i aquest procés no s’atura en els temps postmoderns, en què les jerarquies culturals són cada vegada més qüestionades.

Encara que els crítics es pregunten si aquesta noció de classe més àmplia, que inclou el capital cultural i el social, no refon el concepte en barrejar-hi les diverses causes i conseqüències de la desigualtat, l’abast de l’enfocament fa que aquest llibre esdevingui un recorregut fascinador per un ampli ventall de qüestions relacionades amb la classe, com ara les relacions socials, la mobilitat social, la riquesa enfront dels ingressos, els diners heretats i els obtinguts, la identitat, el lloc de residència, el paper de les universitats en la formació de les elits, etc.

En subratllar la importància del capital cultural per comprendre la desigualtat entre les classes socials, és evident que els autors han de parar atenció al gust. Els gustos culturals difereixen en la seva legitimitat percebuda, i el gust legítim proporciona un capital cultural que segurament generarà més recursos i avantatges socials. No obstant això, aquesta qüestió presenta una certa complexitat, ja que algunes antigues distincions (com ara «alta cultura» enfront de «cultura popular») cada vegada són menys significatives, mentre que d’altres cobren més rellevància. La gent, però, encara parla del bon gust, i una de les diferències principals pot ser que les persones amb més capital cultural i econòmic en parlen amb més confiança i comoditat, ja que consideren que el seu gust és legítim.

L’alta cultura, així i tot, continua diferenciant entre diversos tipus de persones, però sembla que aquest concepte no tan sols té relació amb la classe social, sinó també amb una certa edat. La gent jove de classe mitjana-alta probablement participa en el que els autors anomenen capital cultural «emergent», que posa l’èmfasi en la flexibilitat i en un compromís amb les formes més recents de la cultura, com ara la gastronomia exòtica, la música indie o l’art contemporani. Fins i tot en aquest cas, però, les preferències per la cultura popular es justifiquen àmpliament tot deixant clar per què determinades pel·lícules o músics són molt més interessants que la majoria dels (altres) productes culturals populars, la qual cosa permet que la gent demostri que són capaços de distingir la qualitat, fins i tot en camps culturals insòlits. Allò que els permet de mantenir la distinció és, abans que res, un estil d’apreciació objectiu, informat, de vegades irònic, més que no pas l’objecte d’apreciació en si mateix. Potser és per aquest motiu que actualment les diferències de classe en els estils de vida culturals fan l’efecte de ser menys visibles: han canviat de forma i tal vegada incideixen més en com es valora la cultura i menys en allò que es valora. És per això que pot haver-hi esnobisme en la ironia, de manera que les distincions són cada vegada més subtils, però no per això menys fortes.

Després de comentar els capitals econòmic, cultural i social en capítols independents, Savage presenta el nou «paisatge» de classes, basat en la interacció entre aquests tres tipus de capitals. Un cop més s’argumenta, segons el que va observar Bourdieu, que els capitals econòmic, social i cultural estan interrelacionats mitjançant processos de reforç mutu, encara que no siguin perfectes. Els futbolistes famosos són rics en capital econòmic i els intel·lectuals, en capital cultural, però no a l’inrevés. Tenint en compte aquestes diferenciacions en la composició del capital total, és obvi que amb una estructura de classes unidimensional (per exemple, alta, mitjana, treballadora) no n’hi ha prou.

Combinant la informació sobre ingressos, estalvis i el valor de l’habitatge, el capital cultural intel·lectual i l’emergent, i el nombre i l’estatus dels vincles socials de les persones, es distingeixen set classes que no es poden ordenar ben bé jeràrquicament: 1) l’elit, 2) la classe mitjana establerta, 3) la classe mitjana tècnica, 4) els nous treballadors acomodats, 5) la classe treballadora tradicional, 6) els treballadors de serveis emergents, i 7) el precariat. Mentre que l’elit i el precariat (proletariat precari) queden ben definits en tots els indicadors, els altres cinc grups presenten perfils més barrejats.

Els nous treballadors acomodats i la classe mitjana tècnica gaudeixen d’alts nivells de capital econòmic en relació amb el seu capital cultural (treballadors acomodats) o social (la classe mitjana tècnica). Els treballadors de serveis emergents, al contrari, tenen un ampli capital cultural i social, però un capital econòmic reduït. Pel que fa a la classe mitjana establerta i la classe treballadora tradicional, els perfils estan més equilibrats.

Per tant, els grups proposats difereixen en sentits interessants de la classe mitjana i la classe treballadora tradicionals, la qual cosa suggereix un canvi en les relacions de classe, ja que l’elit i la classe treballadora tradicional tenen l’edat mitjana més alta, mentre que els nous treballadors acomodats i els treballadors de serveis emergents són relativament joves i mantenen relacions amb la cultura que difereixen de les dels seus «predecessors». Això afecta els conceptes d’antagonisme i identitat de classe de maneres que encara no són gaire clares.

L’última secció de l’obra gira entorn de les dues classes socials extremes. Els individus que pertanyen a l’elit contemporània difereixen dels de la vella aristocràcia: es centren en l’assoliment i no conformen una unitat tancada ni són internament homogenis, tot i que les possibilitats de pertànyer a aquesta classe encara depenen en part de l’origen (classe) familiar. El precariat és conscient del discurs negatiu de què és objecte per part dels que s’hi troben «per damunt», i lluiten amb les «ambivalències i complexitats de les identitats de classe d’avui». Potser, tal com assenyala el llibre, «és més important la classe a la qual no es pertany que no pas aquella de la qual un creu que forma part». La classe social i l’esnobisme no són fenòmens del passat; l’únic que passa és que ara s’oculten i es dissimulen per exercir la seva influència de maneres cada vegada més subtils. 

 

Classificació

Etiquetes

Temàtiques

Continguts relacionats

L’augment de les desigualtats durant la crisi: quin paper hi ha tingut el mercat laboral?

Article

Situació laboral i origen familiar a Europa durant la crisi: no tots som iguals

Quina és la relació entre l’origen social i una feina de qualitat? Analitzem si, amb independència del nivell educatiu, l’origen familiar condiciona el fet de trobar una bona feina i si la crisi ha influït en aquesta situació.

Article

Dones i homes, consum i producció al llarg de la vida. Una relació desigual

Hi ha una gran diferència entre l’activitat productiva d’homes i dones, sobretot quan són mares i dediquen molt temps a la gestió de la casa, a l’atenció dels fills i a la de les persones dependents de més edat.

Article

Evolució comparada de la pobresa infantil, juvenil i de la gent gran a Europa

Ha disminuït la protecció de menors i joves al llarg de l’última dècada? En molts països europeus la taxa de pobresa infantil és superior a la dels majors de 64 anys, i aquesta divergència és particularment intensa a Espanya.

Article

Urnes buides als suburbis de les ciutats

Cada vegada hi ha més habitants dels suburbis que opten per no anar a votar. Quins motius expliquen l’abstenció extrema per part d’aquest col·lectiu en els processos electorals? Han aconseguit els nous partits arrencar més participació a les zones més desafavorides?


També et pot interessar

Infodada

Percentatge de població que va fer almenys un curs de formació relacionat amb la cultura el darrer any

Percentatge de població que va fer almenys un curs de formació relacionat amb la cultura el darrer any

Cultura

Quantes persones participen en cursos de formació complementària vinculada a la cultura? L’any 2015, un 5,9 % de la població espanyola va fer alguna formació d’aquesta mena.

Dossier

Participació cultural i benestar. Què ens diuen les dades?

Participació cultural i benestar. Què ens diuen les dades?

Cultura

La cultura desenvolupa un paper molt important per construir i consolidar les bases de la cohesió i inclusió socials i el benestar individual i col·lectiu. El quart lliurament del Dossier de l’Observatori Social de ”la Caixa” analitza els factors que determinen la participació cultural dels ciutadans i reflexiona sobre com es pot garantir que aquesta participació sigui igualitària.

Article

Música, felicitat i salut: què en sabem?

Música, felicitat i salut: què en sabem?

Cultura

De quina manera incideix la música en el nostre benestar? Aquest article de l’Observatori Social de ”la Caixa” descriu com diversos investigadors, personal sanitari i altres professionals interpreten la relació que hi ha entre la música i la felicitat.