L’increment de les desigualtats salarials no es distribueix de manera homogènia, sinó que ha afectat d’una manera especial alguns col·lectius de treballadors. Un n’és el de les dones; un altre, els dels treballadors estrangers.
Les desigualtats de gènere són importants i persistents. Les dones estan en una situació d’inferioritat respecte als homes en pràcticament qualsevol aspecte de les condicions laborals que tinguem en compte: presenten índexs més elevats de desocupació, de temporalitat, de feines a temps parcial, i tenen més presència als nivells més baixos de la jerarquia laboral en sectors de professions assalariades com l’ensenyament i la sanitat.
Una de les vies més simples per mesurar aquesta desigualtat és calcular la diferència salarial mitjana entre el conjunt d’homes i el de dones. Aquest pot ser un bon indicador de la desigualtat, tot i que la interpretació que en fem és subjecta a diverses lectures. La més restrictiva considera que només hi ha discriminació de gènere quan un home i una dona amb els mateixos nivells educatius, tipus de contracte, sector d’activitat i posició laboral cobren sous diferents. En aquest cas, la desigualtat seria del 10%, aproximadament.
La interpretació més extensiva, en canvi, considera que la diferència total recull millor la desigualtat real, ja que la discriminació de gènere no només inclou la discriminació salarial, sinó també una assignació diferent d’homes i dones en feines diferents i fins i tot una menysvaloració de les feines tradicionalment femenines. Aquest darrer és el valor que recull la bretxa salarial.
Així, les dones cobren menys que no els homes per un conjunt de motius diversos: ocupen molts llocs de treball a temps parcial, estan sobrerepresentades en els sectors de sous baixos, ocupen llocs inferiors en la jerarquia laboral, pateixen discriminacions en qüestions de promoció, moltes de les feines femenines tenen un baix reconeixement social, etc. A més a més, i això complica encara més la situació, una bona part dels llocs de treball que ocupen sovint les dones es concentren en dos segments del mercat laboral: les professions assalariades –sobretot en serveis públics com ara la sanitat i l’educació– i les feines manuals de serveis.
La fractura o bretxa salarial recull totes aquestes circumstàncies i, per tant, no es pot interpretar d’una manera simple. Per exemple, si augmenta l’ocupació en sectors professionals preferentment ocupats per dones, és possible que les dimensions de la fractura tendeixin a minvar, tot i que persisteixen discriminacions per motius de gènere. Per tant, no podem pas considerar una variació d’uns pocs punts en el valor de la fractura com una base sòlida per interpretar que les desigualtats augmenten o es redueixen.
Com veiem al gràfic 4, la fractura salarial de gènere se situa sempre per damunt del 20%, un nivell prou alt que ens indica que la desigualtat és important. Augmenta fins al 2013 i després es modera. Tanmateix, aquesta moderació podria reflectir més la recuperació de l’ocupació (sobretot en sectors tradicionalment feminitzats) que no pas un canvi significatiu en les desigualtats de gènere.

Les desigualtats de gènere són importants, però no són les úniques que hi ha. Les diferències de sous també poden amagar discriminacions que afecten diversos grups de persones. La nacionalitat és una d’aquestes possibles causes, ja que habitualment una bona part de la població treballadora d’origen estranger (amb la notable excepció dels empleats d’empreses multinacionals i professionals d’elit) se sol concentrar en les activitats menys retribuïdes. És així no tan sols perquè són els darrers a incorporar-se al mercat laboral –i, a causa de la seva precarietat econòmica i, en molts casos, a la seva manca de qualificació, són més proclius a acceptar feines menys remunerades–, sinó també perquè les polítiques migratòries i altres que s’hi relacionen (per exemple, el reconeixement de títols professionals) els aboquen a mercats laborals marginals.
El que podem dir amb l’evidència estadística disponible és que, efectivament, aquesta bretxa salarial associada a la nacionalitat d’origen existeix i és especialment important per a les persones procedents de l’Amèrica Llatina i altres parts del món (Àsia i Àfrica). La diferència salarial amb aquests immigrants, especialment amb els procedents d’Àsia i Àfrica, ha tendit, a més, a eixamplar-se amb la crisi, una tendència que és justament la contrària de la que han experimentat els immigrants de la Unió Europea (gràfic 5).
