Sistema d’habitatge i estat del benestar. El cas espanyol en el marc europeu

Jordi Bosch, Universitat Pompeu Fabra
Carme Trilla, Observatori Metropolità de l’Habitatge
Adaptació: Xavier Aguilar

Introducció

El dret a l’habitatge és, sobre el paper, un dels pilars fonamentals de l’estat del benestar, com ho són també l’educació, la sanitat o els serveis socials. Les possibilitats d’accedir a una llar digna les determina el sistema d’habitatge, és a dir, el marc on conflueixen i interaccionen tots els agents (públics i privats) amb interessos i competències en aquest camp. Els agents del sistema d’habitatge comencen amb la societat que en genera la demanda, gestionada a través del mercat residencial i, en menor mesura, els operadors privats i les entitats del tercer sector. Sobre el mercat actuen també el sector financer i l’administració pública (que condicionen l’evolució del sistema amb les seves decisions). Les característiques específiques de cada sistema d’habitatge les defineixen la dimensió i la força dels diferents actors. L’eficàcia d’aquesta estructura per donar resposta a les necessitats i drets de la població dependrà del tipus de relacions que tinguin entre ells i del marc legal que els regula.

1. Les bombolles i les crisis afecten les llars amb menys recursos

En el cas espanyol, l’entrada tardana en un règim de polítiques públiques adreçades cap a l’estat del benestar ha causat una evolució del sistema d’habitatge més lenta que a altres països de l’entorn. A més, l’administració ha prioritzat altres polítiques socials, més que no les enfocades a garantir l’accés a un habitatge digne, que no s’han considerat mai prioritàries. Aquesta manca de protecció en matèria d’habitatge ha tingut un efecte devastador en moltes famílies arran de la bombolla immobiliària i el posterior esclat de la crisi econòmica.

Espanya és a la cua d’Europa pel que fa a lloguer públic però és també el país on més costa pagar el lloguer de mercat: el 43% de les llars fan un sobreesforç per arribar-hi

Des de l’any 2000 fins que va esclatar la bombolla, el 2008, els preus de l’habitatge a Espanya van seguir -com a la majoria d’estats europeus- uns patrons especulatius i es van encarir un 93%. La pujada va ser molt superior a la dels salaris, la qual cosa va empitjorar progressivament l’accessibilitat econòmica dels habitatges i va fer que les llars haguessin de fer cada cop més esforços per assumir el cost residencial. Amb l’esclat de la bombolla, malgrat la baixada de preus, la situació va empitjorar per l’augment sobtat de l’atur i les retallades salarials, en un entorn d’alt deute hipotecari en moltes llars.

Amb aquests condicionants, el sistema d’habitatge estatal presenta, doncs, grans dificultats per assegurar una llar en condicions al conjunt de la població. Segons el Defensor del Poble, Espanya tenia el 2013 unes 400.000 persones esperant un habitatge protegit. D’altra banda, des de 2007 fins a 2016 es van dur a terme 720.000 execucions hipotecàries i 327.000 desnonaments, d’acord amb les dades del Consell General del Poder Judicial.

  • Espanya registra la taxa més elevada d’Europa (42,1 %) de llars que dediquen més del 40 % dels ingressos familiars a pagar el lloguer.

Els darrers anys, la crisi ha afectat especialment els llogaters. Entre 2013 i 2016 es va mantenir un ritme d’uns 36.000 desnonaments anuals i, segons dades d’Eurostat, el 2015 Espanya va ser el país de la Unió Europea on més persones en un pis de lloguer van haver de dedicar una major part dels seus ingressos a pagar-ne el cost. Si a més es té en compte que la taxa de risc de pobresa és molt més alta entre els llogaters per comparació a la de la població en general, més enllà dels que van perdre el pis hi ha moltes famílies més que estan en situació de fragilitat.

En aquest sentit, un indicador útil és la taxa de sobreesforç en habitatge, és a dir, el percentatge de població que viu en llars en què el cost (sigui hipoteca o lloguer) representa més del 40% dels ingressos totals que perceben els seus ocupants. Segons aquest indicador i dividint la població en cinc grups de rendes, a Espanya el 38,4% de les famílies amb rendes més baixes estan en aquesta situació de sobreesforç i superen així la mitjana europea. En canvi, entre les llars del següent grup de rendes aquesta taxa ja cau a l’11%, per sota de la mitjana continental. Mirant específicament el segment del mercat de lloguer, la taxa de sobreesforç de la població en general s’enfila fins al 43% i és, de llarg, la més elevada d’Europa.

2. Molts propietaris i poca atenció al lloguer

A Espanya el lloguer ha estat tradicionalment minoritari i menystingut per les polítiques públiques en matèria d’habitatge, que han tendit a apostar per la propietat. Amb un sistema residencial marcat per un altíssim índex de propietaris (un 76,7%, segons INE 2017), el desequilibri entre l’oferta i la demanda de lloguer ha afavorit l’actual tendència alcista dels preus. Això, òbviament, ha perjudicat les famílies amb menys recursos, que són les que tendeixen a aquest tipus de fórmula de tinença d’habitatge.

El pas a mans privades de les llars protegides i la baixa atenció al lloguer social situen la demanda potencial estimada d’habitatge social en 1,5 milions de llars

Si es vol parar atenció a les llars més vulnerables, es pot incidir positivament en el sistema residencial articulant una estructura de lloguer social. Actualment, però, el pes de l’habitatge de lloguer social respecte al total d’habitatges a Espanya és dels més baixos d’Europa. Segons una de les avaluacions més precises i recents, a càrrec d’Amnistia Internacional (2015), a Espanya hi ha unes 276.000 llars socials de lloguer, fet que representa només un 1,5% del parc d’habitatges. A Europa, només Letònia (amb un 0,4%) i Grècia i Xipre, que no en tenen, presenten registres inferiors. A la part alta, els Països Baixos (30%), Àustria (24%) i Dinamarca (20%) són els estats que disposen de més oferta.

Aquesta mancança s’explica pel fet que, històricament, l’acció pública ha prioritzat l’accés a la propietat mitjançant l’habitatge protegit de compravenda, impulsat sobretot per un sistema d’ajudes a la construcció i a la compra amb beneficis fiscals. El baix desenvolupament del parc públic i/o social d’habitatge ha estat un tret distintiu de l’entorn espanyol i és un factor més que contribueix a entendre els problemes per satisfer les necessitats d’allotjament.

  • Tenint en compte l’elevada demanda i l’escassa oferta disponible, a Espanya no tenim prou lloguer social. Amb un 1,5 % del parc d’habitatges destinat a aquesta funció, estem a la cua d’Europa.

Des del 1952 fins avui, la producció d’habitatges protegits de venda o lloguer s’ha mantingut a nivells molt moderats, gairebé sempre per sota de les 200.000 unitats anuals. Així, en aquest mateix període, s’han edificat uns 6,8 milions de llars amb alguna modalitat de protecció, segons dades del ministeri de Foment. Això representa un 26% del parc residencial total, estimat en 25,5 milions d’habitatges. Per tant, aquestes llars han estat insuficients per satisfer les necessitats de la ciutadania. Com que el marc legal no ha vetllat per preservar la funció social d’aquestes construccions al llarg de tota la seva vida útil, aquest parc d’habitatges ha anat passant a mans privades i el sector públic no ha pogut dotar-se de recursos residencials per fer front a les necessitats de les successives generacions. Actualment, la demanda potencial d’habitatge social es calcula en 1,5 milions de llars i, d’acord amb les projeccions demogràfiques, es podria elevar fins als 2,6 milions l’any 2030.

3. Una desatenció pública endèmica

De les principals potes que sostenen l’estat del benestar a Espanya, l’habitatge és el component que té, i tradicionalment ha tingut, menor consideració dins de les despeses de protecció social. A Espanya, el pressupost en protecció social suposa (el 2016) el 40 % del total de la despesa pública. Les pensions, l’assistència sanitària i les prestacions d’atur s’enduen la major part d’aquest pressupost de protecció social, mentre que la despesa en habitatge es queda per sota del 0,1 % de la despesa pública total, i del 0,2% de la despesa social. En canvi, la mitjana que se li dedica en el conjunt de països de la Unió Europea és molt superior, se situa en el 2,6% de la despesa social.

A més, la despesa pública en habitatge a Espanya ha estat més reactiva que proactiva. En comptes d’actuar de manera anticíclica, preveient les necessitats, en la majoria d’ocasions s’ha dedicat a intentar contenir els danys socials generats per les fases de creixement immobiliari, especialment els booms dels períodes 1985-1991 i 1997-2009, quan se’n va reforçar la despesa.

En tot cas, la tímida evolució de la inversió –sostinguda amb l’argument que el mercat lliure ja resulta prou àgil per cobrir les necessitats de la població– demostra l’escassa voluntat política d’enfortir de manera decidida la política d’habitatge i desenvolupar una política eficaç de provisió pública d’habitatges o de suport als costos de les llars.

  • El 2016 el pressupost en protecció social suposava el 39,9 % de la despesa pública. Les pensions, l’assistència sanitària i les prestacions de desocupació s’enduen la part del lleó d’aquest pressupost de protecció social. La despesa pública es queda en el 0,1 % de la despesa pública total.

El presupuesto en protección social supone (en 2016) el 39,9% del gasto público. Las pensiones, la asistencia sanitaria y las prestaciones de desempleo se llevan la pparte del león de este presupuesto de protección social. El gasto público en vivienda ni siquiera llega al 0,2% del gasto público en protección social y se queda en el 0,1% del gasto público total.

4. Els problemes d’habitatge afecten totes les dimensions de la vida

La baixa despesa social en habitatge provoca uns desajustos que, paradoxalment, sobrecarreguen altres prestacions de l’estat del benestar i, de retruc, afecta les arques de l’estat. Nombrosos estudis coincideixen que la manca d’un habitatge digne té afectacions a la qualitat de vida de moltes famílies, atès que unes bones condicions residencials es relacionen amb majors nivells de benestar físic i psicològic. De manera inversa, no disposar d’un habitatge digne i apropiat pel que fa a condicions físiques i econòmiques afecta negativament la salut, el desenvolupament educatiu dels infants i les necessitats d’assistència i de serveis socials de les persones més vulnerables de l’habitatge.

La sobreocupació de pisos, per exemple, és una fórmula habitual per reduir despeses, però també és un factor de risc important per patir malalties infeccioses, problemes dermatològics i quadres d’angoixa, entre d’altres afeccions. La manca de manteniment a les llars implica més possibilitats de patir accidents domèstics i l’estrès residencial causa diversos problemes de salut mental. En aquest sentit, la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques (PAH, 2013) sosté que un 77% de les persones afectades han patit un alt nivell d’ansietat, a més del fet que, per la seva situació econòmica, tenen dificultats per comprar roba (70%) i fins i tot aliments (45%). De la seva banda, la pobresa energètica facilita l’aparició de problemes cardiovasculars i respiratoris, especialment en persones grans, i intensifica altres afeccions ja existents com la diabetis, l’artritis o el reuma. A més, també s’associa a una sobremortalitat hivernal.

L’estrès residencial repercuteix en la salut i l’educació de qui el pateix, afegint tensió a la sanitat i l’ensenyament públic

Aquestes i altres disfuncions fan que a Espanya els costos directes i indirectes que té l’impacte en la salut d’un habitatge inadequat s’elevin fins als 22.350 milions d’euros anuals, un valor només superat pel Regne Unit i Polònia en l’entorn europeu. Per tot plegat, es calcula que per cada tres euros invertits en la millora de les condicions residencials de la població es produeix un estalvi de dos euros en el sistema sanitari, segons els paràmetres de la mitjana de la UE.

A banda d’afectar la salut, els problemes derivats de l’habitatge tenen incidència en l’educació, ja que incrementen de manera indirecta les possibilitats d’absentisme i fracàs escolar, i també sobrecarreguen els programes d’atenció a la vellesa, per exemple si, quan s’arriba a l’edat de jubilació, encara hi ha pendents un gran volum de pagaments associats a l’habitatge.

5. Una situació comuna a tots els models d’estat del benestar

Aquestes dades i situacions, darrere les quals hi ha el patiment de moltes persones, constaten la fallida del sistema d’habitatge en la provisió d’un habitatge digne i adequat a tota la població, de manera que es pot concloure que el model espanyol d’estat del benestar no resulta eficient per donar cobertura i seguretat a les llars més febles. A falta de polítiques d’habitatge previsores, es veu obligat a cobrir dèficits, mancances i sofriments amb despeses socials d’emergència, pal·liatives, més costoses i menys eficaces de cara a assegurar el dret a l’habitatge i a evitar el sofriment posterior.

Els problemes per pagar la residència són habituals a nombrosos països europeus, independentment del seu model d’estat del benestar

Tot i que els diferents índexs mostren una de les situacions més delicades a nivell europeu, l’espanyol no és un cas únic sinó que es poden trobar casos similars en estats de règims diferents del model mediterrani de l’estat del benestar. A l’estat, la mitjana de percentatge de renda disponible de la llar dedicada a l’habitatge és el 19,8% entre el total de la població i el 38,4% entre la població que pateix risc de pobresa, però països amb un model corporativista com Bèlgica, els Països Baixos i França tenen valors similars. Passa el mateix entre els estats del model socialdemòcrata (com ara Finlàndia), liberal (Irlanda) i en transició (Eslovàquia).

Aquest darrer model és l’únic que mostra un comportament relativament homogeni, amb un esforç econòmic per l’habitatge per sota de la mitjana europea, mentre que dins de la resta de models (socialdemòcrates, corporativistes, liberals i mediterranis) és normal trobar molta disparitat en funció dels països, amb casos de valors molt elevats. D’això es dedueix que no hi ha una relació clara entre els models d’estat del benestar i els costos residencials relatius.

Per tant, l’explicació a aquesta disparitat s’hauria de cercar en la multitud de factors que influeixen en l’esforç residencial, com l’evolució del preu de l’habitatge, el percentatge de població amb un pis en propietat sense pagaments pendents, el ritme de formació de noves llars, l’atur estructural i conjuntural, l’abast de les polítiques d’habitatge, el desenvolupament econòmic, etc.

  • La comparativa sobre el cost de l’habitatge en relació amb els ingressos familiars permet veure que hi ha disparitats en tots els models europeus d’estat del benestar, de manera que la relació no és gaire clara. Tot i això, els estats en transició han mostrat un comportament més homogeni.

6. Mirant endavant

Els problemes d’habitatge –força generalitzats i especialment intensos a Espanya– han provocat que el dret a una llar digna recollit en l’article 47 de la Constitució espanyola sigui a hores d’ara més una utopia que no pas un dels pilars de l’estat de benestar. Es tendeix a creure que el mercat garantirà aquesta cobertura de manera natural, però les dades aportades sobre la necessitat d’habitatge social i el sobreesforç econòmic de moltes famílies demostren el contrari. Això, combinat amb la insuficiència de recursos i instruments d’intervenció, porta la societat a viure els problemes d’habitatge com un mal endèmic. Si no hi ha canvis en el sistema d’habitatge, sembla evident que mantenir aquesta dinàmica comportarà un augment de les desigualtats. També es generarà més tensió per l’estat del benestar, ja que es vulneraran altres drets fonamentals; com hem vist, el descans, la salut i l’educació poden quedar compromesos.

La política d’habitatge, doncs, hauria de desempallegar-se d’aquest baix protagonisme històric i guanyar pes si es vol protegir l’habitatge com un bé de primera necessitat que té un gran impacte en els pressupostos familiars i sobretot en la qualitat de vida i el benestar de les persones. En aquest sentit, una de les prioritats hauria de ser incrementar el parc de lloguer social, que actualment és un dels més baixos del continent, amb menys de deu habitatges per cada miler de ciutadans. Així es reduiria l’esforç econòmic de la població més afectada i es començaria a posar fi a la manifesta manca de capacitat del mercat lliure d’oferir unes condicions residencials adequades per a tota la població. Cal incidir també en el fet que invertir més en política d’habitatge tindria un efecte positiu en la resta de polítiques públiques relacionades amb l’estat del benestar. L’evidència científica en aquest darrer punt és incontestable: amb més habitatges dignes i adequats en termes físics i econòmics hi hauria menys problemes de salut per atendre, el desenvolupament educatiu dels infants seria millor i les necessitats assistencials i de serveis socials dels membres més vulnerables de la llar anirien a la baixa, reduint la tensió de tots aquests serveis.

7. Bibliografía

Aquest article ha estat adaptat a partir de l'estudi:

BOSCH, J. (2017): «La dimension económica de la exclusión residencial: Cataluña en el contexto europeo», ACE: architecture, city and environment, 34.

BOSCH, J., i C. TRILLA (2018a): «L’habitatge, punt de fuita d’eficàcia de l’estat del benestar», Col·legi d’Economistes de Catalunya, 3r Congrés d’economia i empresa de Catalunya. L’estat de Benestar: nivell i perspectives.

BOSCH, J., i C. TRILLA (2018b): El parque público y protegido de viviendas en España: un análisis desde el contexto europeo, Fundación Alternativas.

TRILLA, C. (2014a): «Habitatge i estat del benestar a Catalunya», Revista econòmica de Catalunya, 69.

TRILLA, C. (2014b): «Desigualdad y vivienda», ACE: architecture, city and environment, 26.


Altres referències bibliogràfiques:

AMNESTY INTERNATIONAL (2015): Evicted rights. Right to housing and mortgage evictions in Spain.

DUNN, J.R. (2002): «Housing and inequalities in health: a study of socioeconomic dimensions of housing and self-reported health from a survey of Vancouver residents», Journal of Epidemiology & Community Health, 56(9).

EVANS, G.W., N.M. WELLS i A. MOCH (2003): «Housing and mental health: a review of the evidence and a methodological and conceptual critique», Journal of Social Issues, 59(3).

KRIEGER, J., i D.L. HIGGINS (2002): «Housing and health: time again for public health action», American Journal of Public Health, 92(5).

PITTINI, A. et al. (2017): The state of housing in the EU 2017, Housing Europe.

PLATAFORMA DE AFECTADOS POR LA HIPOTECA (PAH) i OBSERVATORIO DESC (2013): Emergencia habitacional en el Estado español.

WORLD HEALTH ORGANIZATION (2007): Large analysis and review of European housing and health status (LARES). Preliminary overview.

Classificació

Autors

Jordi Bosch, Universitat Pompeu Fabra
Carme Trilla, Observatori Metropolità de l’Habitatge
Adaptació: Xavier Aguilar

Etiquetes

Temàtiques

Continguts relacionats

Bones pràctiques

Lloger assequible de "la Caixa"

Un programa que ofereix habitatge de qualitat per als col·lectius més vulnerables: joves, famílies i gent gran.

Informe

Habitatge

Quins desafiaments socials representa l'habitatge digne a Espanya? Aquest informe n'analitza tres reptes en aquest camp: l’accés, les condicions i les necessitats energètiques.

Dossier

Habitatge: dret o mercat?

El setè Dossier de l’Observatori Social de ”la Caixa” se centra en la inseguretat residencial dels col·lectius més vulnerables i l’accés dels joves a l’habitatge.

Article

Per què els joves no poden accedir a un habitatge en propietat?

D'ençà que va començar la crisi econòmica, hi ha un descens accelerat dels propietaris joves: avui només el 26% dels menors de 29 anys tenen un pis en propietat, mentre que el 2008 eren el 54%. Analitzem les causes i les conseqüències d'aquest canvi.

Infodada

Dificultats en l’accés a l’habitatge

El 2017, el 42,1 % de les persones dedicaven més del 40 % de la renda disponible a pagar el lloguer. Què vol dir això en el context europeu?


També et pot interessar

Bones pràctiques

Lloger assequible de "la Caixa"

Lloger assequible de "la Caixa"

Inclusió Social

Un programa que ofereix habitatge de qualitat per als col·lectius més vulnerables: joves, famílies i gent gran.

Informe

Habitatge

Habitatge

Inclusió Social

Quins desafiaments socials representa l'habitatge digne a Espanya? Aquest informe n'analitza tres reptes en aquest camp: l’accés, les condicions i les necessitats energètiques.

Dossier

Habitatge: dret o mercat?

Habitatge: dret o mercat?

Inclusió Social

El setè Dossier de l’Observatori Social de ”la Caixa” se centra en la inseguretat residencial dels col·lectius més vulnerables i l’accés dels joves a l’habitatge.