Vés enrere

La ciència i el futur

La ciència i el futur

Per què hem d’acceptar la incertesa i el dubte en lloc de tenir-ne por.

Tessa Dunlop, Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals – Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA-UAB)

Segons un antic refrany jueu, si vols fer riure Déu, explica-li els teus plans. Aquest adagi és tan pertinent avui com ho era segles enrere. A mesura que el món esdevé més complex, però, sembla que resulta més difícil fer plans de futur.

Aquest és el fil conductor dels dos llibres que ens ocupen: The cunning of uncertainty [L’enginy de la incertesa], de Helga Nowotny, i Science on the verge [La ciència al caire], amb contribucions d’un equip de vuit científics. Tots dos títols ens mostren com fem servir diverses eines per mirar de gestionar les nostres expectatives sobre el futur. Els sondejos d’opinió fets possibles per la tecnologia prediuen els resultats de les eleccions i els algoritmes avaluen els mercats financers, mentre que els models del sistema terrestre aporten informació sobre les diverses situacions hipotètiques que implicaria un clima més càlid. De vegades, però, les prediccions es demostren errònies.

Les enquestes van subestimar les probabilitats de victòria de Trump i el resultat del referèndum del Brèxit, i van ser pocs els algoritmes que van vaticinar la crisi financera del 2008. A més a més, els possibles escenaris futurs que podria causar l’escalfament climàtic són tan complexos, que és possible que algunes parts del món es refredin a conseqüència de l’alteració dels corrents oceànics, les formacions de núvols i la dinàmica dels ecosistemes. ¿Com pot ser? Per la incertesa. ¿Com podem comprendre-la, avaluar-la i conviure-hi? Aquests dos llibres ens inviten a reflexionar sobre una de les eines més eficaces que el món civilitzat ha creat per coexistir amb la incertesa: la ciència.

Nowotny qualifica la incertesa d’«enginyosa» perquè, com ho fa una guineu astuta, apareix quan hom menys l’espera. A parer seu, l’enginy de la incertesa va més enllà de la simple comprensió del fet que, com més aprenem, més conscients som d’allò que no sabem. Aquesta mena d’incerteses s’anomenen «incògnites conegudes». Hi ha, però, un altre tipus d’incògnites que encara són més astutes, les incògnites desconegudes, que són coses que ni tan sols sabem que no sabem. Considerem, per exemple, el canvi climàtic. A Science on the verge, Jeroen P. van der Sluijs descriu el modelatge del sistema terrestre com una terra incognita. Els històrics nuclis de gel de Vostok mostren nivells de CO2 a l’atmosfera de fins a 280 parts per milió (ppm). El món actual presenta uns nivells superiors a les 400 ppm i, segons el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPPC, Intergovernmental Panel on Climate Change), podrien arribar a les 1.100 ppm. Altrament dit, «el passat ja no és la clau del futur». No sabem com reaccionaran els diferents sistemes sotmesos a tanta pressió ni quins punts d’inflexió o cicles de retroalimentació poden sorgir.

A l’hora d’abordar la incertesa, Nowotny adopta un enfocament filosòfic i compara el nostre anhel de certesa actual amb l’antiga pràctica xinesa de fer oracles amb els ossos. Durant la dinastia Shang, fa uns tres mil anys, els endevins tallaven preguntes a les closques de les tortugues o als ossos del bestiar i llegien les respostes a les esquerdes que es formaven en aplicar-los calor: la sort que havien de córrer les collites, les campanyes militars i les elits dirigents.

Avui –assenyala l’autora– els ossos oraculars han estat substituïts per sofisticats algoritmes amb eines potents i complexos models de simulació per analitzar el big data, els mercats financers i l’economia. L’única diferència entre aleshores i ara és que ja no depenem dels déus per decidir el futur. En un món postdeterminista, gaudim del poder de configurar-lo nosaltres mateixos. Nowotny adverteix que no hem de confiar en excés en la ciència moderna i en la tecnologia per resoldre els nostres problemes, alhora que ens revela la paradoxa inherent a la incertesa. L'autora ens convenç que, tot i que l’odiem i que anhelem la certesa, en última instància l’hem d’acceptar, malgrat la nostra propensió natural a eludir-la. En lloc de deixar-nos amb una sensació de desesperació sobre l’estat actual de la ciència, ens ofereix una saludable dosi d’optimisme: allò que impulsa la ciència és la promesa de descobrir coses noves i inimaginables, i cometre errors forma part del procés. D’altra banda, al capdavall no sempre és millor saber què ens oferirà l’esdevenidor.

Mentre The cunning of uncertainty formula un advertiment que ha de ser motiu de reflexió, els vuit autors de Science on the verge consideren urgent dur les coses un pas més enllà. Argumenten col·lectivament que la ciència, en totes les seves formes –en l'àmbit pràctic, institucional i existencial– és al caire de la crisi. Des dels plantejament de la ciència postnormal (Funtowicz i Ravetz, «Science for the post-normal age», 1993), analitzen amb mirada crítica l’ús del coneixement científic per a l’elaboració de polítiques, i l’associen amb problemes en la governança de la mateixa ciència. Observen la formació de fissures en els organismes científics, en la fiabilitat de la recerca i en la capacitat dels científics per comunicar problemes complexos que afecten la societat i, sobretot, en la manera en què els científics interactuen amb els legisladors, la frontera que es coneix com a «interfície ciència-política». Al·ludeixen a temes polèmics que han soscavat la confiança pública en la ciència –com ara els perills de l’energia nuclear, el canvi climàtic, els organismes modificats genèticament, l’impacte dels pesticides en les abelles i el fracking del gas d’esquist– i que estan «tan enredats en atapeïts i difícilment destriables embulls de fets, interessos i valors, que les parts implicades són incapaces d’arribar a un consens sobre la naturalesa del problema, i encara menys de solucionar-los».

Tots dos llibres sostenen que un dels perills més manifestos de la ciència és el fet de reduir fenòmens complexos, no lineals i ambigus a xifres clares i fàcils d’assimilar. Van der Sluijs cita el titular d’una notícia que afirma que el 7,9% de les espècies del món s’extingiran a conseqüència del canvi climàtic, i tot seguit es pregunta com és possible fer aquesta afirmació si desconeixem el nombre total d’espècies que actualment viuen a la Terra.

El problema, però, va molt més enllà d’una mera simplificació de xifres. Els autors consideren que la simplificació dels problemes complexos apunta a una relació perniciosa entre científics i polítics d’acord amb el paradigma d’una «política basada en proves». A parer seu, el problema rau en un procés d’«hipocognició»: una excessiva simplificació i comprensió de la manera en què les persones perceben els problemes, les explicacions i les solucions. La hipocognició s’associa amb la idea d’«una ignorància construïda socialment», de manera que els individus i les institucions desenvolupen versions simplificades del món per donar sentit a la seva complexitat, alhora que exclouen una ingent quantitat d’informació que podria contradir aquesta visió. En aquest sentit, els autors veuen una expectativa poc realista per part de la societat i dels decisors polítics que els científics siguin omniscients i puguin facilitar totes les respostes correctes. «Es dona per fet que hem de produir una resposta quantitativa, perquè creiem que això és el que la ciència pot i hauria de fer».

Van der Sluijs assenyala que un exemple que la ciència pot negligir detalls importants és el procediment de consens de l’IPCC. Experts de diferents àmbits han d’arribar necessàriament a un acord sobre els efectes del canvi climàtic. Si bé aquest mètode és eficaç a l’hora de proporcionar conclusions sòlides, hi ha la possibilitat que no tingui en compte escenaris menys probables, però igualment importants. Així, segons explica l’autor, en el primer informe de l’IPCC «el resum adreçat als decisors polítics no esmentava la possible desaparició de la capa de gel de l’Antàrtida ni la de la circulació termohalina dels oceans com a escenaris pertinents per a la política climàtica». Encara que aquesta informació es va incloure en els capítols detallats del primer informe de l’IPCC, l’autor assenyala que va ser exclosa del resum per a les autoritats responsables perquè era impossible arribar a un consens sobre aquestes qüestions. I afegeix: «Aquests escenaris eren i continuen sent altament rellevants per a l’elaboració de polítiques, perquè als responsables de formular-les els hauria d’interessar la possibilitat que el nivell del mar augmenti cinc metres si es fon la capa de gel de l’Antàrtida Occidental. És fonamental que els polítics i la societat coneguin aquest tipus d’escenaris, encara que els científics no arribin a manifestar-hi un consens».

Una conclusió clau de tots dos llibres és que no podem ignorar la incertesa i, en especial, que no ens hem d’enganyar i pensar que hem aconseguit dominar-la. Des d’un punt de vista pràctic, això significa presentar informació quantitativa als decisors polítics de la manera més responsable possible, oferint-los escenaris múltiples en lloc d’una resposta simple, proporcionant-los més transparència sobre com s’han obtingut els resultats i duent a terme un control de la qualitat, per exemple mitjançant anàlisis de sensibilitat. En lloc de suprimir qualsevol incertesa, Science on the verge exhorta a «reintroduir intencionadament dubtes i escrúpols en el procés de deliberació».

Una manera fonamental d’abordar els dubtes consisteix a formular les preguntes clau: ¿per què, d’entrada, suprimim la incertesa, i a qui beneficia que ho fem? La ciència no és mai un acte apolític. Les xifres no són mai simplement xifres, sempre s’inscriuen en un marc o discurs més amplis, i poden canviar segons el context cultural o polític: tots els autors ho remarquen amb insistència. Alice Benessia i Silvio Funtowicz suggereixen que considerem el discurs defensat pel govern d’Eisenhower el 1953, que sostenia que les centrals nuclears proporcionarien energia il·limitada a les persones i a les nacions. «Els nostres fills gaudiran a casa seva d’energia elèctrica tan barata que no caldrà mesurar-ne el consum [...] viatjaran sense esforç tant damunt com per sota els mars i per l’aire amb un perill mínim i a gran velocitat», va pronosticar el 1954 Lewis Strauss, president de la Comissió d’Energia Atòmica dels Estats Units.

Avui dia, argumenta Nowotny, molts encara tenen dipositades grans esperances en la tecnologia i en la ciència. «La nova força redemptora, defensada pels governs i la indústria, és la innovació... tot i la vaguetat d’aquest concepte». Al·lega que és més fàcil implantar solucions tècniques que no pas fer canvis en el teixit social, en particular quan representen una amenaça per a les jerarquies establertes i els interessos creats. No obstant això, un cop que considerem la ciència com un mitjà polític, sorgeix la possibilitat d’entaular un debat col·lectiu, expliquen Benessia et al. Per exemple, ¿hauríem d’acceptar la premissa que la innovació tecnològica fa que duguem una vida més feliç, o potser la tecnologia ocasiona una sèrie de problemes més complexos? ¿Volem més previsibilitat en un món dominat pels ordinadors? ¿Potser la pèrdua d’incertesa planteja la contradicció que un món més rutinari i menys creatiu fa que ens adaptem pitjor al canvi? Els autors reclamen processos científics més democràtics i participatius que incloguin un ampli ventall de punts de vista de les diverses parts interessades i posicions normatives.

Encara que tots dos llibres comparteixen les idees fonamentals, que exploren què significa la ciència en el món d’avui –la importància de l’enquadrament polític n’és un exemple magnífic–, adopten perspectives diferents. Nowotny ens invita a reflexionar mitjançant una seqüència acuradament construïda de paradoxes i àrees grises d’índole filosòfica, mentre que els vuit científics de Science on the verge ens insten a actuar i ens proporcionen un manifest de reflexions clau d’experts i mesures pràctiques per millorar la ciència com a institució. Tots dos llibres, de lectura obligada per tenir una visió global de l’estat de la ciència i la formulació de polítiques, plantegen una conclusió essencial: en lloc d’intentar predir el futur, o d’amoïnar-nos perquè tal vegada ens manquen les eines adients per prevenir desastres imprevistos, potser abans ens hauríem de preguntar quina mena de futur volem.

Classificació

Etiquetes

Temàtiques

Continguts relacionats

Infodada

Percentatge de població que va fer almenys un curs de formació relacionat amb la cultura el darrer any

Quantes persones participen en cursos de formació complementària vinculada a la cultura? L’any 2015, un 5,9 % de la població espanyola va fer alguna formació d’aquesta mena.

Article

Urnes buides als suburbis de les ciutats

Cada vegada hi ha més habitants dels suburbis que opten per no anar a votar. Quins motius expliquen l’abstenció extrema per part d’aquest col·lectiu en els processos electorals? Han aconseguit els nous partits arrencar més participació a les zones més desafavorides?

Article

Expansió educativa i devaluació parcial dels títols

¿Hi ha una relació entre l’accés massiu dels espanyols a l’educació mitjana i superior i un deteriorament del rendiment dels títols educatius, tal com han assenyalat alguns organismes internacionals?

Article

Respon la recerca a les necessitats de salut?

Com ens podem assegurar que la recerca biomèdica està alineada amb les necessitats socials? Aquest article de l’Observatori Social de ”la Caixa” analitza com es podrien assignar els recursos de manera eficient.

Article

Com s’ha de legislar per promoure la salut pública?

El tabaquisme i els accidents de trànsit són responsables d’una important pèrdua d’anys i qualitat de vida a casa nostra. Les mesures legals dels últims anys han tingut cap efecte sobre aquest problema?


També et pot interessar

Dossier

Recerca i innovació: què ens hi juguem?

Recerca i innovació: què ens hi juguem?

Ciència

Són els països amb recursos els que fan més inversió en ciència? O són els països que dediquen més esforç a la ciència els que generen més riquesa? Amb aquesta pregunta obre el tercer Dossier de l’Observatori Social de ”la Caixa”, que analitza el context social actual de la ciència i en quina mesura suposa una aportació de valor a la societat. 

Article

Avança la ciència a cop de funerals?

Avança la ciència a cop de funerals?

Ciència

Què passa quan un investigador d’alt nivell mor prematurament? Aquest article constata la proliferació d’articles de nous investigadors amb idees disruptives en el camp de la persona morta.

Article

Medi ambient i ocupació: jugar net té premi?

Medi ambient i ocupació: jugar net té premi?

Ciència

L’Observatori Social de ”la Caixa” es pregunta si és possible conjugar preocupació pel medi ambient i creixement econòmic. Aquest estudi, un dels primers en aquest camp, demostra el vincle positiu entre ecoinnovació i creació d’ocupació, fins i tot en èpoques de recessió.